La mare dels inicis, la mare dels finals

“Sobre esta tierra hay algo que merece vivir:
sobre esta tierra está la señora de la tierra,
la madre de los comienzos,
la madre de los finales.
Se llamaba Palestina.
Se sigue llamando Palestina.”
Mahmmoud Darwish

A Fabi, Sílvia, Àlex, Josep Lluís i Jonathan, companyes i companys

Sempre agraït a Jawad Siyam, Baian Abassi del Jerusalem Est,
a la família Tamimi de Nabi Saleh, a Munther Amira, treballador
social del camp de refugiats d’Aida a Bethlehem, Jamil Al-Barghouti

ÀNGEL PLA I RECHE
Va ésser el maig del 2017 quan un grup de companyes i companys de Santa Coloma vam visitar Palestina, coincidint amb la commemoració de la Nakba, la catàstrofe, quan més de 700.000 palestins van haver d’abandonar els seus pobles obligats per l’exèrcit del recent creat estat d’Israel.

A l’arribar al aeroport Ben Gurion ja s’ensumava que hi havia quelcom de diferent a la resta d’aeroports on havia arribat o fet escala arreu del món. Un silenci penetrant, els rostres seriosos del personal d’immigració, una gran presència militar, com si fóssim en zona de guerra.

El nostre primer destí era Silwan, a Jerusalem Est, el barri àrab. Enllà vam conèixer de primera mà els projectes culturals, per a joves, que ens demostraven que hi havia vida, que hi havia esperança. Un barri assetjat per la contínua pressió dels colons israelians, per les forces militars amb detencions arbitràries, i a més amb exploracions arqueològiques com la del temple de David, que posen en risc tots els habitatges dels palestins.

A la porta dels lleons per on s’entra a la mesquita d’Al-Aqsa, en l’horitzó es veu el Mont de les Oliveres, i als seus peus tot un seguit de tombes per les quals es paga fins a un milió d’euros per ser enterrat en aquesta “terra sagrada”. Més a prop de les muralles, el cementiri àrab s’esmicola, els soldats s’encarreguen que ningú pugui reformar o cuidar les tombes dels avantpassats palestins. En aquesta Terra Santa fins la mort és sotmesa a l’apartheid. Dins la ciutat vella els soldats israelians escorcollen i detenen de forma arbitrària joves i infants.

Al caure la tarda el trànsit cap al mur de les lamentacions per part de jueus ortodoxos és continu, sempre separats de les dones, i fins i tot apartant la mirada al creuar-se amb elles. Els autobusos estan separats per sexes, homes davant, dones darrere, per tal de “no pertorbar-se amb la mirada del sexe contrari”.

A Ramallah el museu i la tomba de Mahmmoud Darwish es mostra digna amb l’ensenya palestina onejant amb força, i Iàsser Arafat en el seu mausoleu enterra també les parts més combatives i panarabistes del poble palestí. Ramallah sembla aliena al patiment constant d’altres zones de Cisjordania i de Gaza. Les manifestacions per la Nakba, els campaments de suport als presos, engarjolats sense judici ni causes provades, ens recorden que Ramallah és la capital de l’Autoritat Palestina i que no gaire temps ençà les intifades demostraven al món la rebel·lia d’un poble que mai s’ha donat per vençut.

Arribar a Ramallah, o desplaçar-se per Cisjordània, és creuar check points, esquivar murs, i fer molts més quilòmetres dels que caldria per arribar al destí. Uns check points on la població palestina pateix humiliació darrere humiliació i on arribar al treball o tornar a casa es converteix cada jornada en un malson.

A Bethlehem vam compartir amb els responsables dels campaments de refugiats, ara ja barris amb construccions permanents, els projectes laics en els camps de la sanitat, l’educació, la cultura, l’esport. Uns projectes amenaçats per Israel però alhora també pels fonamentalistes islàmics. Uns projectes que haurien de tenir el suport dels governs occidentals i que són la llavor, però també el record, d’una cultura oberta i agermanada amb la Mediterrània.

La “Gosth City” d’Hebron et deixa sense alè a l’ànima: com els colons van expulsant el comerç mitjançant tècniques pròpies de psicòpates, com els colons armats acompanyen els seus fills als parcs, mentre els infants palestins han de creuar gàbies de laberints on els soldats els aturen el temps que creuen convenient.

A Nabi Saleh, un preciós poble enfilat en un petit puig, cada dia es converteix en una lluita, mines i granades sembren els camps on juguen els infants. A l’altre costat de la vall les noves construccions amenacen els pobladors, “l’aigua és a la terra sagrada dels jueus, els palestins no hi tenen dret”, les oliveres són a la terra sagrada…

El retorn a Catalunya no va ésser gaire fàcil, a l’aeroport a cadascú ens van enviar a un lloc diferent, vam ser interrogats sobre amb qui havíem anat, per què dúiem ensenyes palestines. Fins deu minuts abans del vol no ens vam retrobar. I, segurament, al passaport ens van afegir alguna anotació per tal de ser controlats o no admesos en properes visites.

Ens vam endur una lliçó de dignitat i combat, de lluita per una cultura que davant la hipòcrita posició occidental i també l’oblit de la Lliga Àrab, intenta sobreviure.

L’estat d’Israel i el seu govern són dels principals exportadors de tecnologia de seguretat i militar arreu del món. No s’entenen els murs construïts als Estats Units o el Sàhara sense aquesta tecnologia. Les aplicacions d’espionatges als mòbils són també tecnologia israeliana. Així s’entén com la majoria dels governs occidentals són tous o no gosen posar-se en contra.

Davant de les contínues agressions a la població palestina en un règim de clar apartheid, hauríem de tenir algunes coses clares:

• El govern d’Israel fa una massacre genocida a Gaza.
• No podem parlar de guerra a Gaza perquè no hi ha dos exèrcits enfrontats.
• El govern d’Israel ha atacat dins les fronteres del Líban i Síria i ha destruït el consolat iranià a Síria.
• El govern d’Israel ha escampat el conflicte a la regió i n’és el principal responsable.
• És injustificable tota la violència (deia Gandhi: ull per ull i el món acabarà cec)
• És hipòcrita i psicopatològic condemnar l’Iran i no l’atac a un consolat o la mort de més de 34.000 persones.
• Israel incompleix una per una totes les resolucions de l’ONU i del Tribunal de Drets Humans. És a dir, és fora del dret internacional.
• Netanyahu hauria de ser jutjat per crims de guerra. Si es demanava per Putin, Netanyahu l’ha superat amb escreix.
• Els palestins es mereixen un estat amb ple dret.
• Sobre els jueus del món i israelians, els supervivents del genocidi nazi, dels pogroms, els seus descendents no es mereixen les mans tacades de sang, repetint allò que els van fer.
• Cal combatre amb pedagogia les fal·làcies i fake news del lobby sionista. Ja n’hi ha prou de defensar un règim d’apartheid que manté a persones en presó sense jutjar-les, que permet que els colons envaeixin i assassinin dins les zones controlades per l’Autoritat Palestina.