Fundador de l’Heura i activista cultural

“Em va tocar fundar L’Heura. Que el centre de normalització lingüística tingués un nom propi era exponent de la idea que tenia de donar-li una forta presència a la ciutat, on predominaven centres culturals d’associacions procedents de la immigració. Recordo la teoria que vaig exposar més d’un cop: perquè la gent s’interessi per la llengua catalana, l’estimi i la valori cal que s’adoni que és el vehicle d’una cultura important, oberta a les altres cultures. Recorria a la doble traducció d’una frase de la Bíblia: “Crec, per això he parlat“ o “He parlat perquè crec”. Primer és creure en la nostra cultura; l’estimació de la llengua en serà la conseqüència. “

Jaume P. Sayrach. Vuitanta anys. Fragments del dietari 2007-2009.

BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS

CAPÍTOL 22

AGUSTINA RICO

En el segon mandat del primer ajuntament democràtic (1983-1987), en Jaume no hi és ni havia figurat a la llista del PSUC. La seva tasca en aquests quatre anys serà posar en marxa una entitat dedicada a la recuperació, l’ensenyament i la difusió de la llengua catalana a la població, el Centre de Normalització Lingüística (CNL). Vol dotar-lo des del principi d’una forta personalitat, que no sigui un CNL sense més i li posa nom, L’Heura. Si Grama va ser l’herba humil, forta i persistent, capaç de brotar en les condicions més adverses, L’Heura havia de ser l’àgil i ràpida planta enfiladissa capaç d’estendre’s arreu i d’arribar als espais més difícils. A L’Heura, en Jaume es retrobarà amb l’activisme cultural que enyorava. Crearà el butlletí informatiu de l’entitat i fundarà col·leccions de quaderns sobre història i personatges colomencs. Encara avui són materials de consulta que no van tenir continuïtat.

LES RAONS D’UNA ABSÈNCIA

A la regidoria d’urbanisme el substitueix Eloy Jurado. En Jaume no explica enlloc per què no va voler o no va poder continuar com a regidor. Els seus dietaris, tan exhaustius, fins i tot reiteratius en alguns temes i aspectes, presenten en certes ocasions “lapsus” petits i grans. A principis dels 80 destil·len a la vegada una profunda amargor davant actituds humanes que ha conegut en baixar a l’arena de la política i la il·lusió per la tasca a realitzar, il·lusió constantment treballada a còpia de raonaments i de fe en el sentit més ampli i divers de la paraula. Consultats amics i persones pròximes, hi ha divergències sobre la seva absència. Hi ha qui creu que mai es va sentir còmode amb la regidoria d’urbanisme i va veure en la projectada creació del museu municipal una possible destinació per a la qual postular-se. Hi ha qui afirma que patia dificultats d’encaix dins el seu grup municipal i que d’altra banda vivia molt malament les lluites internes de persones i grups, incloent-hi el qüestionament que des de les pròpies files del PSUC alguns feien de la figura de Lluís Hernández. Ell mateix escriu en alguns moments que desitjava que en Lluís s’imposés per sobre de tot aquell “soroll”.

Es venia d’un primer mandat que havia estat una dura prova, i el període històric en què s’emmarca no és en absolut una bassa d’oli. Hi ha etapes, com els primers mesos de 1981, que en una carretera anirien senyalades com a zona de concentració d’accidents. Gener: trencament del PSUC i aparició del Manifest dels 2300 en què es criticava la política de recuperació del català iniciada per la Generalitat amb l’acusació de discriminar el castellà –manifest signat, entre altres, per Federico Jiménez Losantos, professor aleshores a Santa Coloma– . Febrer: assalt a les corts espanyoles i intent de cop d’estat (23-F). Maig: assalt al Banc Central de Barcelona, amb el segrest d’unes tres-centes persones i segrest per part de Terra Lliure de Jiménez Losantos -que resultà ferit per un tret en una cama- a la sortida de l’Institut Puig Castellar.

A desgrat de ser reiterativa i tot fent un salt enrere, crec de justícia incidir novament en els severs entrebancs amb què s’havia trobat el nou consistori en els inicis del període democràtic: inexperiència, falta de recursos, lleis obsoletes, mil dèficits i una ciutat per construir com a tal. Segons fonts ben informades, com se solia dir, molts regidors havien deixat les seves feines i es dedicaven exclusivament a l’ajuntament en llarguíssimes jornades. Els tres primers mesos ningú va cobrar fins que van decidir posar-se un sou tenint com a referència el dels mestres. El magisteri era un “gremi” ancestralment molt mal pagat. Una mostra d’això és que les permanències -allargament de la jornada escolar una hora, que es cobrava als pares- contra les quals havien lluitat molts mestres colomencs, podien reportar una quantitat equivalent a la quarta part del sou i fins la tercera part, segons el nombre d’alumnes, ja que les ratios (nombre d’alumnes per aula) eren altíssimes.

EL TRENCAMENT DEL PSUC

Les relacions entre els grups municipals del PSUC i el PSC no havien estat gens fàcils. D’una altra banda, les crítiques provinents del barris als nous regidors acusant-los d’escassa autocrítica i de justificar-ho tot amb la manca de diners, no afluixaven. Repassant algunes cròniques dels plens d’aquells anys és freqüent trobar dures desqualificacions, algú que abandonava la sala, crits, acusacions creuades… Dintre del PSUC tampoc no existia la unió necessària per encarar els diferents fronts que tenien al davant. ‘El partit’, la força d’esquerres més potent en el franquisme i la transició, s’havia fracturat dràsticament en el seu Vè congrés, celebrat entre 1980 i 1981. El dia de Reis de 1981 es consumà la divisió que portaria més endavant al naixement del PCC (Partit dels Comunistes de Catalunya). Antoni Gutiérrez Díaz, l’amic de joventut d’en Jaume, líder brillant de la transició, representant de la renovadora línia eurocomunista –una de les tres en conflicte amb leninistes i prosoviètics– va perdre en aquella confrontació. El PSUC no tornaria a ser el partit que havia estat ni tornaria a tenir la força que havia tingut, ni tan sols en el terreny municipal, l’espai en què tenia més presència. Començava a desaparèixer aquell ”prodigi d’equilibris”, com l’havia definit Manuel Vázquez Montalbán, intel·lectual de referència i un dels seus militants més mediàtics. El trencament d’aquella organització política que per a la festa de la seva legalització el 1977 havia necessitat tot un càmping (La tortuga ligera a Gavà) va tenir moltes conseqüències a la curta i a la llarga, entre les quals l’expulsió de regidors a molts ajuntaments, cinc a Santa Coloma.

En Jaume, tot i que continuava com a independent, va sofrir també aquell trencament i la derrota de la línia del Guti, amb la qual s’identificava. Diversos amics militants deixen el partit i alguns la política activa. Documents escrits i audiovisuals d’aquella etapa del PSUC parlen del sentiment d’orfenesa que van sentir moltes persones i de l’inici del desplaçament del vot i d’una part de militància cap a altres forces polítiques, especialment cap a les socialistes. L’historiador Josep Maria Corral conclou: “El resultat va ser la incapacitat d’uns i altres de conservar el partit i adaptar-lo a la nova realitat. No van ser capaços a Catalunya, però tampoc a Santa Coloma, on la crisi va colpejar durament tant l’organització com les relacions personals.”

EL CATALÀ A SANTA COLOMA ABANS DE L’HEURA

Santa Coloma ha passat a la història com la població en què començà la immersió lingüística a l’escola i el CEIP Rosselló-Pòrcel com el centre on va començar tot. Va ser un pas decisiu però la lenta i sostinguda recuperació de la llengua catalana s’havia iniciat molt abans.

Des de la postguerra, el Centre Excursionista Puigcastellar (CEP) ha estat una entitat resistent en la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Ja en la dècada dels 50 s’impartien a la seva seu classes de català de manera clandestina “camuflades” de curs d’anglès per les relacions que mantenia l’entitat amb campistes anglesos. Als 60, el butlletí del Foc Nou (centre parroquial de l’Església Major) presenta escrits en català des dels inicis de la seva publicació. L’any 1963, el poeta Màrius Sampere guanya el premi Carles Riba amb el poemari L’home i el límit. Sampere, sempre molt vinculat amb Santa Coloma, era fotògraf de professió al fotoestudi Cabacés de la plaça de la Vila. A finals dels 60, els professors Maria Lluïsa Corominas i Joaquim Arenas comptaven amb un nombrós alumnat i amb llista d’espera als cursos vespertins de llengua catalana de la Diputació de Barcelona impartits a la biblioteca F. Valls i Taberner, inaugurada el 1968 a la plaça de la Vila. El teatre d’aficionats de la cooperativa La Colmena intercalava català i castellà en les obres que estrenava cada quinze dies, també als anys 60. Uns anys més tard, la companyia Txulapis -formada per joves del Foc Nou i monitors del CEP- , que actuava en català, va ser pionera a Santa Coloma en el teatre popular de carrer i l’animació infantil. Al Singuerlín, el rector de la parròquia de Sant Miquel, Salvador Cabré, activista tota la seva vida per la llengua i la cultura catalanes, mestre i fundador de publicacions locals (revistes Poble i Ciutat), inicià les classes de català a l’Obra Social Sant Miquel a finals dels 60 i continuà a l’antiga biblioteca del barri en els 70. Al Raval, un professor de Badalona, el recordat senyor Dunyó, feia classes de català al Centro Arrabal de Santa Rosa, promogut per Càrites Diocesana.

Organitzat pels professors Maria Lluïsa Corominas i Joaquim Arenas, amb el consentiment de l’ajuntament encara franquista (l’alcalde era Joan Porta Bussoms), a principis dels 70 comença el que s’ha anomenat el moviment de mestres d’Òmnium o de la DEC (Delegació d’Ensenyament del Català, secció de l’entitat), una etapa amb pes històric no prou coneguda. L’any 1970 la Llei General d’Educació inclou “el cultivo de las lenguas nativas” i la possible incorporació d’aquestes a l’ensenyament primari de manera voluntària, com unes extraescolars. Corominas i Arenas (que seria considerat els anys 80 com el pare de la immersió lingüística) demanen autorització a l’Ajuntament per oferir dues hores de català a les escoles fora d’horari. La junta d’Òmnium Cultural aprova sufragar aquestes classes, fet que va suposar l’any 72-73 una primera professionalització dels mestres de català. L’experiència era pionera a tot Catalunya. A Santa Coloma “el curs 1974-75, per atendre prop d’11.000 alumnes vam ser 40 docents repartits en 23 escoles de tota mena. Un professor que fes 24 hores de classe a la setmana, a dues hores per grup, tenia al voltant de 500 alumnes ja que era habitual que hi hagués 40 o més alumnes per classe”, explica el coordinador dels mestres de català a Santa Coloma, Jordi Sandiumenge en un reportatge publicat a la web enelFondo l’any 2022.

El 6 d’abril de 1983 s’aprova la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya. La lluita d’ un col·lectiu de pares i mestres, el suport de l’ajuntament i l’actuació decidida de la inspecció de la Generalitat van confluir a fer realitat el projecte de la immersió lingüística: l’inicien el curs 83-84 dos grups de preescolar i dos de primària al parvulari Santa Rosa, el curs següent es van traslladar al centre de primària Rosselló-Pòrcel i van seguir dotze escoles més. A Santa Coloma de Gramenet havia començat el que seria el model de català inclusiu que s’aplicaria a Catalunya (per a tot l’alumnat, sense fer distincions d’origen, de nivell social ni de llengua materna).També a Santa Coloma havia brotat la protesta lerrouxista contra la immersió, posicionament minoritari però amb potents altaveus i lligams amb l’ensenyament i amb la casa consistorial.

L’HEURA, CREA EL BUTLLETÍ I ELS QUADERNS
‘SANTA COLOMA I LA SEVA GENT’

En els primers temps, el CNL depenia de l’ajuntament i en Jaume tenia l’estatus de tècnic municipal. Les tasques que s’hi realitzaven eren assessorament lingüístic per a empreses, entitats i ciutadans, traduccions i cursos de català per a adults. Noemí Ubach, actual directora de L’Heura explica que el CNL “va formar part d’un pacte entre el govern català i alguns alcaldes de l’àrea metropolitana de Barcelona. Així, a Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Molins de Rei i Sant Boi de Llobregat es van organitzar aquests centres de forma experimental i podem dir que van ser l’embrió del Consorci per a la Normalització Lingüística, creat el 1989. Aquell any, L’Heura incorpora el professorat de català per a adults de la ciutat gràcies a les reivindicacions laborals d’aquests mestres. En aquell moment el director del CNL ja era el poeta Màrius Sampere, amb qui en Jaume mantenia una bona amistat”.

En Jaume crea i dissenya el butlletí de L’Heura. El primer número apareix l’abril de 1985. Aquell mateix any, la junta de govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya l’admet com a soci, a proposta del periodista vilafranquí Antoni (Toio) Ribas, i li lliura el carnet professional. En la portada del butlletí, un provocador muntatge amb la imatge del futbolista culer més mediàtic d’aquells temps, l’alemany Bernd Schuster com un modern Sant Jordi laic. Com en totes les publicacions que ha creat o dinamitzat, el butlletí és àgil i periodístic, amb un disseny acurat i fotografies. Al consell de redacció trobem, entre altres, els noms de Màrius Sampere i Salvador Cabré, a Eugeni Madueño i Anna Calvera (autora del logo de L’Heura) en la maquetació i a Pedro Madueño com a fotògraf. S’hi tracta un ampli ventall de temes agrupats en seccions: Digui, digui…, La ciutat i la seva gent, Conèixer Catalunya, La torratxa (un avançament del que serà el Mirador, secció fixa d’en Jaume al butlletí del CEP), Crònica, etc. També des de L’Heura impulsa publicacions sobre la ciutat. Són uns quaderns que encarrega -i que es paguen dins les possibilitats existents- a joves periodistes i universitaris locals, llicenciats en història, en art, en filologia, etc. Tracten sobre els orígens, la història, els barris i personatges destacats.

Afegeixo aquí un breu apunt personal. Un d’aquells quaderns representà per a mi allò que tòpicament es diu “un abans i un després”, el de La família Sagarra a Santa Coloma. Va suposar iniciar-me en el coneixement de Josep Maria de Sagarra més enllà del que podia haver llegit o estudiat dins el programa d’alguna assignatura. I em va fer aprofundir en alguns aspectes de la seva obra i incidir en la recerca de la influència de la Santa Coloma rural en les primeres etapes de la seva vida. Em va permetre conèixer colomencs que havien viscut a inicis del segle XX i que em podien explicar com era aquella Santa Coloma de pagès. I entrevistar a una encara viva viuda de Josep Maria de Sagarra, Mercè Devesa, acompanyada del seu fill el periodista i crític de teatre Joan de Sagarra, sorpresos i expectants davant l’interès que despertaven les figures de la seva família en aquell paradís perdut colomenc tan fet malbé i, en molts aspectes, tan llunyà.

ACTIVISME CULTURAL

No ser a l’ajuntament com a regidor li permet a en Jaume desplegar un gran activisme cultural. Crea amb un grup d’amics el Club de Debats –posteriorment serà el Grup de Sortides i Debats–, que portarà a la ciutat un estol de figures de primer ordre per fer-hi conferències. Inicia el projecte de les “Santes Colomes” -agermanament de les poblacions amb aquest nom, primer les catalanes i després les del sud de França i les de la península ibèrica. Són uns anys de molts i diversos viatges amb família i amics. Enforteix vincles amb la família de sang –a la qual reconeix que no sovintejava prou en la voràgine del primer mandat– i comença a investigar els orígens dels Sayrach. Organitza un grup d’antics feligresos del Fondo i voluntaris de la biblioteca popular format majoritàriament per dones amb el nom de Grup de Cultura Popular del Fondo, que també tindrà calendari de conferències i activitats.

També en aquesta època, amb un petit nucli d’amics, que amb els anys s’anirà ampliant, es va consolidant una llarga història d’amistat que serà per a tots com una segona família. Malgrat tot, a partir dels cinquanta anys, en Jaume repeteix sovint en els seus escrits els mots sol i soledat. Sovint la viu amb recança però també s’hi reafirma com a contrapès amb l’abundor de cercles concèntrics o de constel·lacions que s’entrecreuen formant el mapa de les seves relacions personals, en el qual també orbita alguna estrella fugaç.

A L’Heura es trobarà i compartirà tasques amb el poeta Màrius Sampere, que dirigirà L’Heura quan en Jaume torni a l’ajuntament en el tercer mandat de Lluís Hernández. Amb en Màrius s’aniran coneixent a través del fil de la conversa diària. Anirà teixint amb el poeta de la poesia contundent i de la rialla bonhomiosa una lenta xarxa d’amistat que s’anirà enfortint i durarà fins a la mort del poeta l’any 2018. Desaparegut Màrius Sampere, en Jaume evocarà en diferents ocasions l’amic que li dedicà el poema “Amic de l’ànima d’imant”.

---