Els betuls, Los del Rio

JORDI VALLS POZO

Són els ibers els que cedeixen el nom al riu Ebre. Al riu Besòs també hi havia ibers: els laietans, que molt probablement eren els anomenats betuls, que al seu temps, donen nom a Baetulo, l’actual Badalona. D’altra banda, al segle X apareix alguna referència documental, amb el nom de “Bissaucio” per referir-se al Besòs. Sembla, i aquesta és una teoria agafada pels pèls, que podria estar vinculada amb la paraula “Baetul”, i encara de forma arriscada, podríem anar més enllà, en la definició geogràfica d’aquella tribu d’ibers laietans, els betuls, podrien ser la tribu del riu, és a dir, betuls podria significar “els del riu”.

Los del Río són un grup musical que canten sevillanes, van triomfar amb la famosa La Macarena. El riu d’aquests dos simpàtics cantants és el Guadalquivir, paraula d’origen àrab que significa “Riu gran” en castellà “Río grande”. Existeix un riu als Estats Units anomenat “Río Grande” també anomenat “Río Bravo”. Río Bravo és un famós western dirigit per Howard Hawks, l’actor principal, John Wayne va tenir com a company de fatigues un dramàtic Dean Martin, que feia el paper d’un pistoler alcoholitzat que recupera la dignitat superant la seva addicció amb força de voluntat i un revòlver i sota l’observança desinteressada del veterà John Wayne. Probablement un dels millors westerns de la història.

La Macarena es va convertir en un èxit fulminant, forma part de l’àlbum A mi me gusta de l’any 1994, i va ser el 1995 que es va convertir en un fenomen internacional. Va triomfar a les primeres llistes dels Estats Units i no va deixar de sonar durant tres anys seguits. Fins i tot es va inventar una coreografia molt dinàmica, molt americana, i molt a totes hores. Tot i que la cançó és la història d’una noia i els seus “amoríos”, és impossible no pensar en la Virgen de la Macarena, que és la Mare de Déu més popular de Sevilla. Per Setmana Santa, enmig d’una gran massificació histriònica i encomanadissa, treuen la “Virgen”. La Basílica de la Macarena és la seu de La Hermandad de Nuestro Padre Jesús de la Sentencia y María Santísima de la Esperanza Macarena. D’allà surt l’específica Mare de Déu i l’espectacle és extraordinari, amb una posada en escena impecable, farcit de simbolisme i estricte ritual. La imatgeria de la Macarena és molt cuidada, fins al darrer detall, destaquen visiblement les llàgrimes de la Mare de Déu, que alhora també són totes les mares que ploren, un motiu de tristesa però, que al mateix temps, s’impregna d’esperança: els clavells i el color verd hi és present, com una promesa de vida després de la vida.

Aquesta posada en escena contrasta amb la jovialitat de la cançó La Macarena de Los del Río. En aquest contrast es mostra el tarannà aparentment contradictori del poble andalús: jovial, alegre i extremadament religiós. La meva família andalusa són més de La Macarena –en les seves dues accepcions–, que de La Virgen del Rocío. Com també eren més de Juanito Valderrama que de Antonio Molina. Això va a gustos i segurament a generacions. Els meus, però no venen directament de Sevilla capital, venen d’un poble a uns deu quilòmetres de Carmona, La Campana, s’hi arriba per un desviament que hi ha des de la Carretera de Carmona. Just al quilòmetre 4 de la Carretera de Carmona va ser afusellat l’intel·lectual andalús Blas Infante, pare de l’andalusisme, al costat de l’alcalde republicà de Sevilla José González y Fernández de Labandera i el diputat socialista Manuel Barrios, les darreres paraules de Blas Infante va ser el crit: “Viva Andalucia libre!”

Juanito Valderrama s’allistà en un batalló de la CNT en arrencar la Guerra Cívil. Valderrama era d’un poble de Jaen, Torredelcampo, era un home de camp, humil, i va tenir consciència social des de jove, durant la guerra va actuar pels combatents i els ferits de guerra republicans. La seva llegenda, però, serà la del cantant i actor de la postguerra, la que donarà esperança amb les seves coples a tota una generació desfeta que comunicava les penes a cops de nostàlgia als safarejos dels pobles i els celoberts de les ciutats.

Després, durant el llarg hivern de la dictadura de Franco, vindria Antonio Molina, i el darrer dels prodigis ja en ple “desarrollismo” Manolo Escobar. Manolo Escobar, nom artístic de Manuel García Escobar, era originari del poble de El Egido, Almería, buscant oportunitats, va venir a raure al barri de La Salut de Badalona. Al Passeig de la Salut hi ha una escultura que recorda al cantant. Probablement l’últim gran mite d’una saga que comença amb Juanito Valderrama i acaba amb un betul adoptat, Manolo Escobar. Betuls, doncs això, els del riu.