La pluralitat del moviment feminista

ALBERT FABÀ

Quan es van fer les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, l’any 1976, jo tenia vint anys. 

Encara estudiava Matemàtiques, a l’edifici de la Universitat de Barcelona. Vivia a un pis esbojarrat d’estudiants al Carmel. I formava part de les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes. A la Facultat coincidia amb Vera Sacristán, la filla del filòsof marxista. Aleshores, per a mi, el feminisme era un fenomen llunyà. Els de l’Organització d’Esquerra Comunista (OIC) no n’estàvem massa al cas.

Però un any després la meva vida va fer un bon tomb. Vaig abandonar la carrera i em vaig passar a Geografia i Història. Vaig aterrar a Santa Coloma, a un pis compartit amb altres tortosins (i la núvia d’un d’ells, que era del barri del Fondo). I poc després l’OIC (el partit de la Gabriela Serra) i l’MCC es van fusionar. Recordo uns immensos  cartells negres (que havíem d’enganxar per parts) que demanaven l’abstenció en el referèndum constitucional de l’any 1978, presidits per les dues sigles (MCC/OEC).

Les dones de l’MCC sí que n’estaven al cas, d’això del feminisme. De fet, van jugar un paper important en aquestes Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Ho rememorava fa poc Empar Pineda, recordant la importància que van tenir les jornades per al feminisme català i hispànic. “Solo han pasado unos años, unos cuarenta y cuatro años, desde finales de mayo de 1976, cuando celebramos en Barcelona las primeras Jornades Catalanes de la Dona. Miles de mujeres de todo el Estado Español se juntaron, descubrieron el feminismo, rompieron el silencio para pedir, por primera vez, todas juntas “la mitad del cielo”: derechos, reconocimiento, igualdad, libertad”. 

Aquelles dones van revolucionar el partit, l’MCC. S’immergiren apassionadament en el moviment feminista que s’estava creant, en els debats que es produïen en el feminisme occidental (entre els anomenats aleshores feminisme de la diferència  i feminisme de la igualtat), i proposaren la creació d’una estructura autònoma de dones (on només podien participar les dones), que col·lisionava amb la tradicional estructura jeràrquica dels partits leninistes. Tot plegat fou assumit d’una forma entusiasta per les dones i la majoria dels homes de l’organització. A Santa Coloma algunes dones, com l’Elvira Ruiz, s’hi dedicaren plenament, al nou moviment.

Des d’aquell moment, per a mi, el feminisme (i el que implica, des d’un punt de vista personal) suposà no només un compromís, sinó també una preocupació política i intel·lectual. He intentat, en la mesura del possible, seguir la seva evolució, els seus guanys o trasbalsos. Aquest article neix d’aquesta inquietud.

Després d’uns anys d’entusiasme, d’eclosió del moviment, el feminisme (o feminismes, perquè a poc a poc el moviment es va anar diversificant) va perdre embranzida. Foren els difícils anys vuitanta. 

Però fa una dècada, aproximadament, va tornar a revifar. Amb una gran participació de dones joves que ens contagiaven la seva força, passió i entusiasme. M’hi vaig referir, al meu dietari, en una data ja més propera en el temps, fent referència a la manifestació del 8 de març, de la ciutat on vaig néixer: “A les sis en punt s’inicia la corrua tortosina. Amb una munió de dones joves. Encapçalada, per tambors i fanfarres [al matí, la corrua colomenca, també estava presidida per estols de dones jovenívoles, amb ritmes trepidants]. Com si fos un ritual estès per tota la geografia catalana.

En acabar, jo em retiro a casa ma mare, vorejant el riu. El cel rogenc, darrere el Port, ens indica que el jorn ja s’acaba”.

El moviment feminista, a hores d’ara, ja és un gran moviment social. Molt diversificat, com qualsevol altre gran moviment. Que ha aconseguit que moltes de les seves idees hagin anat quallant, en sectors molt amplis de la societat. Tanmateix, la seva amplitud ha implicat que en formin part diverses corrents de pensament. Només m’hi referiré a dues. I a diverses qüestions que les diferencien.

Hi ha, d’una banda, el que a mi agrada anomenar feminisme institucional. I de l’altra, el feminisme crític. Els principals punts de fricció tenen a veure amb temes com la prostitució, la pornografia, la participació dels transsexuals en el moviment feminista o el paper que se li ha de concedir a les penes (al Codi Penal) en la lluita de les dones.

He anomenat feminisme institucional al primer, perquè, en molt bona part, aquest corrent està format per dones que tenen càrrecs institucionals. Molt majoritàriament del PSOE. També perquè consideren que els canvis s’han de produir, fonamentalment, des de les institucions. Li dono la paraula a Carmen Calvo, per exemplificar aquesta darrera idea: “Hablar del feminismo jurídico es fundamental porque en las sociedades contemporáneas, en el Estado de derecho, en las democracias constitucionales, el binomio política-derecho es el que construye la realidad. No hay nada efectivo en política si no es transformado en ley de obligado cumplimiento” (p. 104). Núria Parlon, la nostra alcaldessa, també forma part d’aquest corrent.

Pel que fa al feminisme crític, als anys vuitanta, estava integrat, majoritàriament, per dones del Moviment Comunista. N’és un bon exemple el llibre Polémicas feministas, escrit per l’asturiana Paloma Uría, la basco-catalana-madrilenya Empar Pineda i la catalana Montserrat Olivan. 

A hores d’ara, és un corrent que s’ha diversificat força. Una de les seves portaveus més actives és Clara Serra, d’una generació més jovençana. Ha estat diputada a l’Assemblea de Madrid, per Podemos. Tot plegat, algunes de les idees d’aquest corrent s’alimenten d’algunes de les idees de la filòsofa Judith Butler, que ha remarcat el caràcter social no només del gènere, sinó també del sexe. Ella mateixa es considera no-binària. 

Com que ja m’estic allargant massa (no descarto tornar-hi, en una altra ocasió, tractant alguns dels temes polèmics, més àmpliament) em limitaré a apuntar els principals elements de les divergències en tres de les qüestions: la prostitució, la pornografia i els transsexuals.

PROSTITUCIÓ
Telegràficament. El feminisme institucional considera que la prostitució s’ha d’abolir (d’aquí prové el qualificatiu d’abolicionistes) mentre que el feminisme crític creu que s’ha de diferenciar entre el tràfic de dones (que s’ha de perseguir penalment) i la prostitució no forçada, que s’ha de legalitzar, per millorar la situació de les dones que l’exerceixen. 

Dues cites. La primera de Carmen Calvo: “Es lamentable y significativo que en defensa de la libertad aparezcan tanto en la extrema derecha como en la extrema izquierda regulacionistas que consideren la prostitución un trabajo que deba reconocerse jurídicamente. Bajo esa idea de libertad se oculta otra: la de que los hombres tienen dercho a comprarnos” (p. 165). 

La segona, de Cristina Garaizabal, també pionera de les Jornades Catalanes de la Dona i cofundadora (ja a Madrid) de Hetaira, una organització de suport a les prostitutes madrilenyes. “[Nuestras] organizaciones feministas tienen como preocupación fundamental la situación de las mujeres que ejercen el trabajo sexual y qué hacer para mejorarla apoyando las iniciativas de autoorganización de las mismas. Por ello es imprescindible contar con las trabajadoras del sexo y diferenciar la trata de seres humanos del trabajo sexual ejercido por decisión propia” (p. 132).

PORNOGRAFIA
Més telegràficament, encara. El feminisme institucional creu que s’ha de prohibir. És una lamentable mercantilització del cos de les dones. I, en el fons, és una incitació a la violació. El feminisme crític fa notar que la pornografia és una fantasia, no és una realitat. I que no convé limitar els desitjos sexuals de les persones, amb lleis punitives. 

TRANSSEXUALS
En aquest tema, el feminisme institucional ha estat molt bel·ligerant, arribant a afirmar que els transsexuals representen una infiltració dels homes en el moviment feminista i que, si es va per aquest camí, el feminisme (un moviment format per dones, adreçat a defensar els drets de les dones) pot arribar a desaparèixer. El feminisme crític, per contra, dona suport a les reivindicacions dels transsexuals i les accepta com a membres del moviment feminista.

Fet i fet, doncs, ja es pot veure que les diferències són notables. Seria desitjable que, malgrat tot, es pogués caminar aparelladament en aquells aspectes compartits (que són molts), especialment per enfrontar-se a l’onada reaccionària de la ultradreta, que ens encalça. 

A Barcelona només hi haurà, probablement, una manifestació del 8 de març. A Madrid, l’any passat, n’hi va haver dues. Enguany, les madrilenyes faran cas de l’exemple barceloní, ni que sigui per un cop a la vida?

_____________________________________

REFERÈNCIES

PINEDA, E. OLIVAN, M. URÍA, P. Polémicas Feministas. Madrid: Editorial Revolución. 1985.

GARAIZÁBAL, C. MACAYA, L. SERRA, C. Alianzas rebeldes. Un feminismo más allá de la identidad. Manresa: Bellaterra Edicions. 2021

CALVO, C. Nosotras. El feminismo en la democracia. Barcelona: Planeta. 2024.