El socialisme ha de ser això

ANTONIO MOLINA

Novecento, la monumental pel·lícula dirigida per Bernardo Bertolucci a principis dels anys 70 del segle passat, està plena de moments èpics, heroics, amb el retrat de la classe treballadora italiana lluitant pels seus drets i la seva dignitat en la primera meitat del segle XX. També està farcida de moments esgarrifosos, terribles, com els protagonitzats pel Donald Sutherland en el seu paper de feixista cruel (pot no ser cruel un feixista?). Una pel·lícula llarga, densa, amb final ambigu, que només he vist una vegada. Però, de tot el volum d’escenes i moments, en recordo una especialment. Una escena en què Burt Lancaster, que interpreta el paper del patró vell, està en una festa al camp. Una festa dels camperols on es balla, es beu, i, durant uns instants, es gaudeix de l’alegria de la vida. Burt Lancaster agafa una cadira, es treu les sabates i enfonsa els peus en una gran tifa de vaca. Amb els peus en la merda, calents, aquell ric terratinent del nord d’Itàlia, contemplant com tothom és feliç ballant, menjant, despreocupat, diu una frase monumental: El socialisme ha de ser això. Aquesta imatge, potser inventada perquè mai més he vist la pel·lícula i potser no ho tornaré a fer i no he trobat aquest clip amb aquesta frase del Lancaster enlloc, m’ha tornat a venir al cap llegint una piulada (una ECS al cap de l’Elon) del Pau Llonch en què es referia a un tall del Telenotícies on es parlava de com a Martorell s’han implantat extraescolars gratuïtes de 3 a 16 anys i s’il·lustrava la notícia amb tot un grup d’alumnes ballant. Pau Llonch, activista i músic (perdó que no l’he presentat) parlava igualment que per a ell, el socialisme s’assemblava molt a això. La relació de l’esquerra amb el lúdic no és senzilla. La festa, riure, ballar, estripar-se una mica o molt, fer el pallasso, no respectar les normes de conducta habituals i que corresponen habitualment amb els àmbits laborals, la disbauxa i inclús l’esperit contracultural, tot això, segons els antropòlegs com la Maria Garganté, tot això, ja ho té controlat el poder. De fet, la festa, la festa programada, la festa institucionalitzada, delimitada, assenyalada, en el temps i en l’espai, ja és una gràcia que ens fa qui pot concedir-la perquè podem fer allò que ens roti, perquè ens deixen. Sí, Núria Parlon ens té el cor robat amb festes i xerinola. A Santa Coloma, per exemple, hi ha qui pensa que la Núria Parlon ens té comprades amb Corretapes i Festivals de Rock. Però és que el socialisme, en el fons del nostre cor que no va a conferències ni cicles ni formacions ni debats ni xerrades, no és sinó això, el socialisme és que ens deixin gaudir de la vida sense remordiments, sabent que no perilla res al nostre voltant, ni la feina, ni la casa, ni la família, ni el cotxe, ni el cap de setmana per desconnectar, ni l’assistència sanitària pública, ni l’educació pública també. Ens agrada viure en una ciutat que no ha d’estar constantment donant-se cops al pit per haver tingut un naixement veritable des del fang. Ja ho sabem, tenim memòria, honorem els nostres orígens, tenim orgull d’extraradi, però ens agrada pensar que la ciutat que vivim està prou bé com perquè se’ns vagi l’olla de tant en tant. El socialisme ha de ser això. Que els i les colomenques gaudim de l’oferta lúdica de la ciutat, que ens pot semblar més o menys encertada, això és una altra qüestió, sembla que ens inhibeix de preocupar-nos per la situació d’una part important de les nostres veïnes que pateix. L’ànec confitat del Paco Cordero porta quelcom que ens fa votar al PSC. Kiss demanant el vot per la Parlon a Can Zam. Tothom està en el ajo. No és aquest el tema de què volia parlar. O sí, però tinc Galicia in my mind. Les eleccions galegues han provocat l’enèsim debat en l’esquerra sobre la seva pèrdua de l’essència. Una esquerra líquida, cuqui, sense organització, sense arrelament en el territori, preocupada només de temes identitaris, virtuals. Una esquerra massa somrient, poc emprenyada amb el sistema. Com sempre diu la Helen Lovejoy dels Simpsons, “És que ningú es preocupa dels nens?” Hi ha qui molt sovint treu les velles essències a passejar, les d’una esquerra en blanc i negre de manifestacions glorioses, de taules de comitès centrals plens d’homes amb molta formació i experiència, preocupats dels temes que toquen i que va quedar enfonsada i tocada de mort allà a finals del 70 i principis dels 80 quan una altra esquerra, més preocupada en satisfer unes necessitats bàsiques i la possibilitat d’una certa relaxació de costums, va assolir l’èxit aclaparador. La caiguda dels vells partits i l’aire fresc de noves maneres de donar resposta a la realitat, defugint la solemnitat però no la seriositat, defugint l’agror i abraçant el riure, sempre ha estat motiu de discussió i disputa. I de retret quan les coses no van bé. Que sol ser gairebé sempre. El socialisme ha de ser això, diu Burt Lancaster mentre veu la distensió i l’alegria de qui sembla no amenaçar tampoc la seva posició de poder. Feminisme, ecologisme, drets del col·lectiu LGTBI, animalisme, antiracisme, elements laterals del que verdaderament és l’essència. Una essència on està prohibit riure, semblar content, passar-s’ho bé, la purpurina i el brilli brilli. Una essència que espanta la gent, la gent treballadora, la gent d’esquerres. Gent d’esquerres que finalment opta per qui li ofereix un món sense tanta complicació. Amb sarau cada cap de setmana, amb bona cara, sense exigències, sense tanta essència. Entendre la gent. Ser la gent. Som la gent. Gaudir dels peus calents enfonsats en merda de vaca. Això ha de ser el socialisme. He dit.