‘The Zone of Interest’, l’horror d’allò innomenable

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

Basada en la novel·la de Martin Amis publicada el 2014, The Zone of Interest està ubicada dins de l’àrea de 40 quilòmetres quadrats que envoltava el camp d’Auschwitz coneguda per les SS nazis com “la zona d’interès” –“interessagebiet” en alemany–. Dins d’aquest espai, la història que ens ocupa es situa gairebé íntegrament dins de la casa de dues plantes on viuen Rudolf Höss –el comandant d’Auschwitz- i la seva dona Hedwig, juntament amb els seus fills. Aquesta pel·lícula dirigida per Jonathan Glazer es dedica a mostrar a l’espectador, amb un to gairebé documental, la idíl·lica vida domèstica d’una família de classe mitjana-alta que lluita per la perfecció suburbana. Tot són escenes i detalls del dia a dia, amb els quals ens podem identificar o tenir la sensació que són elements de la més absoluta normalitat; però d’una manera pertorbadorament terrorífica el film ens va deixant veure com aquesta família es dedica a viure davant de l’horror absolut: contínuament estem sentint els sons dels crits dels presoners del camp de concentració, trets de foc, les arribades dels trens que portaven més i més gent, i el fum de les xemeneies al rerefons on cada dia es cremaven els cadàvers de la gent assassinada a les càmeres de gas. S’estima que a Auschwitz van ser exterminades aproximadament 1,1 milions de persones, la majoria de les quals eren jueus. El comandant Höss va ser un dels autors directes en idear, gestionar y supervisar el procediment metòdic d’aquest extermini, però tant ell com la seva família no només viuen orgullosos de ser causa immediata de tot això, sinó que ho fan gaudint del que per a tots ells és una perfecta i bucòlica vida al camp. És aquest contrast el que proporciona la dinàmica dantesca de la pel·lícula, tot composant un esgarrifós retrat de complicitat entre una dolça quotidianitat i una infernal atrocitat. 

El so es converteix en aspecte primordial per a aquesta magnífica i inquietant pel·lícula. És el principal mitjà de revelar el que està passant més enllà d’una paret de jardí protegida amb hipòcrita i cruel felicitat. De fet, el disseny de so, la seva edició i muntatge són ja de per si sols una obra mestra dins d’aquest film. La planificació, estudi i càlcul al detall que s’hi pot identificar resulten d’una excel·lència tremendament elevada. La trama i els personatges van recorrent el seu arc narratiu mentre que la pista sonora que anem escoltant va construint un relat addicional per a tots nosaltres: una partitura de l’horror, la qual és escoltada per tots els personatges, tant el matrimoni com els fills; al mateix temps que Rudolf gaudeix d’un esplèndid dia d’estiu al seu jardí amb els seus nens, sentim de fons els gossos perseguint un presoner, diversos trets de soldats nazis que criden amb odi contra les seves víctimes, els crits de qui sabien que aquell era un camp on havien anat a morir. 

Seria un error dir que The Zone of Interest tracta de persones que viuen en una ignorància alegre sobre el que està passant just darrere el mur del seu jardí; tots ells –fins i tot els nens petits, tot i que no ho puguin entendre exactament- saben exactament el que està passant. Simplement i en essència s’han dissociat. Rudolf parla de gasejar milers de jueus com si fos un problema tècnic interessant a resoldre, però no és cap aspecte humanament desolador per ell, és simplement la seva feina. El més esgarrifós és que la seva família ho sap. Hedwig -que li diu amb orgull a la seva mare que ha estat sobrenomenada la “reina d’Auschwitz”- admira un abric de pell que arriba en un enviament portat per un presoner, juntament amb altres restes de gent exterminada. I en algun moment en què es troba enfadada per altres motius, desfoga la seva frustració amb una de les noies jueves que treballen a casa seva tot amenaçant-la que podria “tenir el meu marit escampant les teves cendres pels camps”. Es tracta d’un grup de persones que han construït un univers on el que està passant al camp d’Auschwitz és normal, és el que ha de ser, i la seva vida s’estructura al voltant d’això de la forma més normal i coherent –dins de la seva interna, dissociada i pertorbadora incoherència-. 

El film sap jugar amb la nostra emoció i empatia, tot provocant que sentim proximitat davant d’escenes de quotidianitat familiar que anem veient, però que al mateix temps ens provoquen rebuig, esgarrifall i horror, atès que estan transcorrent a costa de milions d’assassinats que ocorren al fons de les nostres mirades. El guió està composat amb una intel·ligència notable, sabent teixir amb diabòlic mestratge un camí de documentar la vida diària d’aquesta família, formant un joc d’escenes que es repeteixen, de personatges als quals seguim a través d’habitacions, escales, passadissos, festes, escapades al camp, etc. Convivim amb tots ells, i veiem a poc a poc la fredor i menyspreança que tenen cap allò que els envolta, allò que en essència defineix les seves vides. La construcció i composició de plans deixa entreveure que el disseny de fotografia i de producció han estat treballats al mil·límetre, ja que en tot moment la càmera sap allò que et vol mostrar, allò que vol deixar en un lleuger segon pla, i allò que vol que tu només puguis veure dins la teva ment. El director Jonathan Glazer construeix una estètica del mal: la bellesa i acadèmica excel·lència amb que estan dissenyats tots els enquadraments es combina magníficament amb la sensació que els espectadors tenim que en qualsevol moment l’infern es farà present en primer pla, com ho són per exemple alguns breus moments d’atrocitat en una escena on Rudolf, mentre pesca en un riu amb els seus fills, s’adona que els residus del campament s’hi estan abocant, entre els quals hi ha les restes dels jueus exterminats. Però Glazer mai permet que aquests moments prenguin el protagonisme del film; els deixa com a instants aïllats, momentànies aturades que no fan res per esmorteir la indiferent visió del món dels personatges.

The Zone of Interest  pot ser una de les millors obres cinematogràfiques que s’han fet mai sobre el tema de la complicitat, especialment envers l’Holocaust nazi. La veritable advertència de la pel·lícula no és que la vida regular pugui continuar fins i tot enmig de l’atrocitat, sinó que el que ens està mostrant és que els éssers humans, d’una forma terroríficament menyspreable, poden ser capaços de fingir que l’atrocitat no està tenint lloc. La família Höss no intenta fer cas omís del rugit dels forns crematoris d’Auschwitz que amb els seus colors taronges il·luminen la foscor de la nit a través de les finestres de les seves habitacions, simplement segueixen amb el seu dia a dia com si tot allò no existís. És un silenci voluntari, és un silenci amb consciència de ser-ho, és un silenci resultat d’inventar-se un univers que els convé i dona sentit a la seva vida i on les lleis humanes les decideixen ells, dins de l’abisme del més absolut horror. Estem davant d’una pel·lícula que, sense pertànyer al gènere del terror, acaba per convertir-se en una de les més terrorífiques que mai haguem vist en una sala de cinema.