Top Secret

JOSUÉ AGUEDO

Quan l’Odei em va demanar l’article del mes de gener, vaig posar-me a pensar en diferents opcions. Quan ja tenia pràcticament decidit que em centraria en els darrers resultats de l’informe PISA i, en menor part, de la polèmica suscitada per l’ús del mòbil a l’escola, vaig canviar d’opinió i, finalment, enguany m’he decantat per parlar també de la darrera exposició que he visitat recentment, com a exemple de tot l’àmbit cultural que hi ha a la vora i que no sempre valorem com cal.

Sobre PISA, he decidit abstenir-me d’opinar públicament, perquè, tot i per la meva trajectòria podria oferir una visió objectiva, considero que no està de més deixar un temps prudencial abans de fer qualsevol interpretació amb un mínim de rigor. Va ser al desembre, quan la portada del diari Ara –un dels meus mitjans catalans de referència–, concretament la del 7 de desembre, anunciava: “Educació rectifica i diu que l’alumnat nouvingut no està sobrerepresentat”. Un titular, aquest, fruit de les diverses reaccions que es van produir, especialment via xarxes socials, pels resultats a matemàtiques i comprensió lectora.

El diari, en les pàgines interiors, incloïa, a més de dedicar la seva secció de tuits al tema que ens ocupa, una interessant entrevista d’Ignasi Aragay al director general d’innovació, recerca i cultura digital de la Conselleria d’Educació, Joan Cuevas. Unes setmanes després, ja al gener, el president Sánchez va anunciar una inversió a nivell estatal de cinc-cents milions d’euros per canviar la tendència a la baixa i també vaig llegir que s’havia creat una comissió amb divuit experts per intentar capgirar la situació. Amb tot, crec que ara mateix és el moment de no entrar a fer valoracions supèrflues i, en canvi, continuar treballant de valent per oferir la millor qualitat educativa possible. Potser, això sí, ajudaria el fet de pensar bé les diferents lleis vinculades a l’àmbit de l’educació i pensar molt, prèviament, la seva posada en marxa.

Precisament, en aquests dies també ha ressorgit un dilema que apareix cada cert temps: els mòbils a l’escola, sí o no? La meva resposta és, ara per ara, que la clau no està en la prohibició dràstica d’aquests aparells en un món tan digital com el nostre. No, els mòbils no són imprescindibles en determinades edats dins l’àmbit escolar. Això no vol dir que en un moment puntual es pugui fer una activitat o una tasca determinada amb un dispositiu d’aquest tipus. No cal dir que no és necessari que un jove de dotze o tretze anys porti un smartphone de la marca de la poma mossegada de no sé quants euros a la butxaca. Si realment és necessari que porti un telèfon, per exemple, per comunicar-se amb els pares a la sortida de l’institut, pot ser d’una marca més modesta. Hem d’ensenyar a fer un ús responsable i eficient de les noves tecnologies a les noves generacions i no hi ha res millor que el propi exemple que poden rebre de nosaltres. En tot cas, fora de l’escola, la decisió és de les famílies, com és lògic. I, de l’ús dels mòbils, passem al fascinant món de la IA; no podem obviar la realitat.

La intel·ligència artificial és sinònim de futur. Per això, no és estrany trobar cada cop més freqüentment exposicions com la que tindrà lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins a mitjans de març o la jornada sobre periodisme i intel·ligència artificial organitzada per l’Associació Catalana d’Editors de Diaris (ACED) i la Facultat d’Empresa i Comunicació de la UVic, que anunciava precisament l’Ara. Jo mateix assistiré properament a una sobre aquest tema relacionada amb l’àmbit educatiu, organitzada per una coneguda editorial amb què treballo a les aules des de fa un parell d’anys. 

Respecte a les exposicions, no necessàriament han de ser sobre IA, a casa nostra –a Santa Coloma– tenim sort. A banda dels actes amb propi segell colomenc, les bones connexions amb la gran Barcelona obren un ventall d’exposicions de tota mena i condició a només uns minuts. L’última que he visitat és temporal, es troba al CaixaForum i porta per nom Top Secret. Vaig anar a propòsit d’una publicació en una xarxa social de la professora Ana Rodríguez Fischer, qui va estar professora meva a la UB i que, per cert, acaba de publicar la seva nova i premiada novel·la Antes de que llegue el olvido (Siruela). 

Pel que fa a Top Secret, a través de cartells de pel·lícules, objectes, vestits, obres d’art o fotografies, entre d’altres, podem veure in situ com, de la mateixa manera que l’espia, “el cineasta acudeix a la tecnologia, més o menys avançada, per enregistrar o alterar la realitat, per explicar una història, i és que, com l’espionatge, el cinema és una tècnica que no deixa d’evolucionar i de sofisticar-se”, tal com recullen les explicacions de l’exposició.  Em vaig quedar amb les ganes de veure’n una altra sobre art i natura, però ja havia acabat. Ara, però, ja n’estaven preparant una altra: Venerades i temudes. El poder femení en l’art i les creences. Tota una declaració d’intencions.