La memòria en temps d’immediatesa

LLUÍS SOLER ALSINA

Cada cop que un institut presenta el seu projecte docent o que el govern de torn tramita una nova llei sobre l’educació, un dels punts que hom procura deixar ben clar és la voluntat de defugir l’ensenyament memorístic. L’experimentació, l’estímul de la curiositat, el respecte al ritme d’aprenentatge de cada alumne, el foment del pensament crític, la potenciació de la creativitat o fins i tot l’aprenentatge esperonat pel joc: aquests, i altres propòsits semblants, constitueixen, avui, el tronc del discurs docent i la columna vertebral dels objectius a assolir. I, dins aquest marc, la memòria hi sol aparèixer com a contrapunt negatiu, com quelcom obsolet, anacrònic i del tot contraproduent. Com allò que cal evitar. 

I és que, al capdavall, quin sentit té esmerçar temps i esforços en memoritzar llocs, normes ortogràfiques, xifres o dates quan aquesta informació és a l’abast d’un simple clic? Quina utilitat té emmagatzemar tot aquest munt de dades i hàbits en una època en què tot canvia a un ritme cada cop més accelerat? Quin valor té romandre fidel a allò après de fa anys quan allò que hom espera de nosaltres és que deixem enrere tota rutina i que siguem capaços de “reinventar-nos”? Per què obsedir-nos en retenir moments viscuts o mirar enrere quan l’èxit passa per la innovació, la recerca i, sobretot, la disrupció? El que cal, avui, és saber adaptar-se al canvi, i fer-ho de manera original, peculiar, creativa, personal. “Think different“, com deia el cèlebre lema d’Apple.  Definitivament, tot sembla indicar que la memòria ja no és útil. Pitjor: corre el risc d’esdevenir un obstacle, una rèmora a superar.

Un discurs sòlid, actual, evident. O potser no tant? Si ens hi aturem una mica, veurem que hi ha alguns elements que, com a mínim, ens porten a qüestionar aquest creixent oblit del paper cognitiu i formatiu de la memòria. D’entrada, perquè retenir alguns noms i dades clau, saber situar un indret en un mapa o recordar esdeveniments  ens ajuda –i molt– a assimilar, entendre i contrastar millor les informacions que rebem. Al cap i a la fi, no podem comprendre sense contextualitzar i comparar, i tant l’un com l’altre requereixen un mínim de memòria. Especialment ara, quan el volum de la informació i la velocitat amb què apareix i desapareix és tan gran, tan fora del nostre abast, que necessitem un mínim de referents previs que ens orientin, que ens situïn.

A més, la investigació neurocientífica actual posa de relleu que recordar no és sinònim d’un emmagatzematge merament passiu. Neuròlegs destacats com Ignacio Morgado o António Damasio ens expliquen que comparar el cervell humà amb un ordinador no és gens encertat i, més concretament, que la nostra memòria no té res a veure amb la d’un dispositiu electrònic. Mentre que acumular dades en un disc dur va en detriment del seu rendiment, en el cas de la ment contribueix a millorar-lo: cada cop que fem un esforç per memoritzar estem ampliant, reforçant i creant milers i milers de sinapsis neuronals. I això, al seu torn, contribueix a millorar la nostra agilitat mental. Per tant, memòria i estímul psíquic, records i creativitat, no només no són antagònics, sinó que es complementen, s’ajuden, es reforcen, es retroalimenten. 

Per últim, la capacitat per retenir i evocar esdeveniments, coses o dades del nostre passat ens ajuda a mantenir i preservar la nostra identitat, a configurar allò que som i els trets que ens defineixen. Com millor sigui la nostra memòria, més segurs estarem de qui som i què volem. I, fornits d’aquesta confiança, ens resultarà més fàcil projectar-nos vers el futur, o fins i tot canviar de rumb després d’haver reconegut allò que hem fet malament. Ara bé, per aconseguir-ho, sovint no n’hi ha prou amb la força de la voluntat, amb un esforç mental. Ben al contrari: la memòria és tant més eficaç com més es recolza en experiències sensorials i emocionals del passat. Recordeu el famós cas de la magdalena de Proust? El protagonista de A la recerca del temps perdut malda, sense massa èxit, per recordar episodis del passat, fins que un dia, el simple fet de sucar una magdalena dins una taca de te li va fer recordar–més ben dit, reviure– vivències i aspectes clau del seu jo pretèrit que havien restat ocults a la seva consciència. 

És clar que, semblantment al que succeeix amb gairebé tots els atributs mentals, la memòria és una arma de doble fil. Si no la controlem, correm el risc de ser presoners del nostre passat, d’entrar en un bucle negatiu on el record d’experiències i esdeveniments traumàtics o, si més no, dolorosos ens paralitza o ens porta a reproduir hàbits perniciosos que, al seu torn, ens provocaran més problemes. I així successivament.  

De fet, encara hi podem afegir un segon perill: creure que allò que recordem és un fidel reflex del que realment s’esdevingué, una prova objectiva i irrefutable, quan, de fet, gairebé mai ho és del tot. Defecte de fabricació del nostre cervell? No: la memòria és un mecanisme evolutiu, la funció del qual no és pas preservar el passat i retrobar la veritat objectiva, sinó guiar-nos en la presa de decisions. De fet, cada cop que recordem estem reactivant, i sovint modificant, circuits i sinapsis neuronals, tot adaptant-los a les vivències i circumstàncies del present. No som pas davant una mena de fotocòpia, sinó davant un procés dinàmic, actiu. Una construcció, a la qual hem de donar un valor orientatiu, i no pas l’estatus de prova irrefutable. 

Per tant, la memòria i la creativitat poden ser aliats, poden complementar-se i reforçar-se. A condició, però, de no confondre memòria amb mer emmagatzematge precís i exacte d’allò que succeí i, sobretot, de complementar l’evocació del passat amb les ganes d’obrir-nos a noves experiències, a introduir canvis, a qüestionar allò que donàvem per segur.