‘Scroll’ infinit

DAVID GODINO MOLINA

El dit llisca per la pantalla del nostre dispositiu mòbil en un gest que podria repetir-se fins a l’eternitat. Una foto, un vídeo o una notícia succeeix a la següent, i aquesta a una altra i així fins a l’infinit i més enllà. Com a convidats no desitjats, de tant en tant,  s’escolen anuncis que estranyament tenen a veure amb les necessitats i desitjos de la persona que està connectada.

Si t’ho pares a pensar, és flipant! Vas xafardejant en la vida dels altres amb un senzill moviment de dit. No t’has de preocupar per res, segur que algú està penjant continguts perquè no te’n faltin. Com un peix que es mossega la cua.  

I el risc de tot plegat és que passen les hores que ni te n’adones! Si li passa a un adult/a… En alguns casos el temps d’scroll es dedueix al de la lectura, l’esport, les quedades amb amics/gues i, portat a l’extrem, pot esdevenir una addicció més de què dependre.

S’anomena “scroll infinit” i és una càrrega continua de continguts que l’Asa Raskin (1984) va popularitzar a les xarxes socials cap al 2006, generant, vet aquí, una de les addiccions digitals més potent que existeix i que està present a Facebook, Instagram, TikTok, X…

Ara fa poc, em vaig topar amb una entrevista que la BBC li va fer l’any 2018, en què es mostrava penedit de la seva idea  i confessava textualment: “És com si estiguessin prenent cocaïna conductual i la ruixessin per tota la interfície, i això és el que et manté amb ganes de tornar una vegada i una altra”.

Això em porta a dues idees que m’agradaria desenvolupar en aquest article.

D’una banda, els riscos que es deriven d’un mal ús d’aquestes noves tecnologies i, de l’altra, reflexionar sobre aquells invents o idees que s’integren a la nostra societat i que, lluny de millorar-la,  l’empitjoren.

Parlem de riscos. Fins fa no tant, els pares i mares necessitaven dues informacions per saber que els seus fills i filles estaven segurs: On eren? I amb qui?

En l’actualitat, quants progenitors saben del cert quines pàgines d’internet visiten els seus descendents? I amb qui s’estan relacionant? És a dir, tenim a la quitxalla al nostre costat amb una pantalla i no sabem ni on són, ni amb qui, quan abans era el que més ens amoïnava saber. 

Els adults no és que estiguem molt més madurs en aquests temes, només cal mirar l’augment exponencial de persones addictes a la pornografia, al joc o a les xarxes socials. 

Un altre risc és el que anomena “desconnexió empàtica” el sociòleg Lluís Ballester. Sobretot s’ha estudiat en infants, adolescents i joves però estic segur que té un efecte igualment visible en l’edat adulta, i consisteix en la naturalització de la violència que veiem en imatges i vídeos tant de contingut violent com sexual, i que provoquen que la persona que els consumeix es vagi insensibilitzant i deixi d’empatitzar amb les possibles víctimes que hi apareixen. Aquest sociòleg afirma que hi ha una correlació entre el que les persones veiem en les pantalles dels nostres dispositius digitals i els nostres comportaments. I que, per tant, valdria la pena intentar autoregular-nos tant en el temps que passem davant de la pantalla, com en els continguts que consumim.

Per acabar l’article, vaig amb la reflexió sobre l’Asa Raskin i el seu penediment per traslladar l’scroll infinit a les xarxes socials. Segurament, aquesta compunció no serà de la magnitud de la de l’Alfred Nobel quan va inventar la dinamita o  la d’Oppenheimer en fabricar la bomba atòmica, però els humans tenim la sospitosa capacitat d’inventar tot tipus d’artefactes i idees que no està clar que ens ajudin a evolucionar com a espècie. I la pregunta seria si, tal i com ha manifestat en diverses ocasions l’arqueòleg Eudald Carbonell, l’scroll infinit no és una mostra més de l’inici del col·lapse de la humanitat. 

Jo opino que no. Vosaltres, què dieu?