Crònica sobre la primera pedra

ALEJANDRO ROMÁN

Fa quatre anys en Jaume Sayrach em va suggerir que escrivís per a l’antiga Forum Grama donant el meu parer sobre el resultat de les eleccions municipals celebrades poc abans. Després d’una legislatura, trobo adient tornar a valorar la política municipal en aquesta nova edició. Tanmateix, no comentaré el resultat electoral –prou se n’ha escrit ja– i parlaré sobre l’esdeveniment que succeí el darrer dissabte al ple municipal de constitució.

Confesso que tinc un desavantatge davant els lectors d’aquesta crònica: no és difícil saber quina és la meva família política (Esquerra Republicana) i és fàcil pressuposar els meus biaixos. Però, també, qui em coneix sap quin és el meu estil propi i la meva llunyania respecte a les dèries típiques de la ideologia: espero que aquesta crònica s’entengui com un text personal.

Vaig tenir l’oportunitat de veure el ple de constitució en directe perquè m’hi va convidar la meva amiga Noemi Egea, recentment escollida regidora en representació del Jovent Republicà. Des de la sala de plens, la tensió que es respirava fora era encara més palpable. Tothom sabia que hi havia convocada una manifestació contra la irrupció de Vox al consistori i tothom estava pendent de quina seria la reacció dels nous regidors. Ara no cal valorar el to dels discursos de jurament o dels alcaldables, els diferents tarannàs i gestos que es van donar durant la sessió, perquè el ple municipal no va estar marcat pel seu contingut polític sinó per la pedra.

Mentre parlava el tinent d’alcaldessa Esteve Serrano, un projectil –es diu que una pedra– va trencar la finestra deixant rere seu el so d’un vidre trencat. Va ser un soroll molt sec; hom havia de mirar en direcció a la finestra per adonar-se que allò que s’havia trencat era efectivament un vidre. Sota la finestra hi havia un nadó, el fill d’un regidor. Algú va cridar: “¡hay un niño!” I tots ens vam espantar.

En aquell moment, tot es va aturar a la meva ment. Jo estava moralment a la manifestació: malgrat que el regidor de Vox tenia raó quan va dir que la democràcia és acceptar un resultat electoral, aquesta també ha d’avalar la llibertat de la ciutadania d’expressar-se de formes diferents. La manifestació era lícita, el rebuig a les ideologies que plantegen la reducció de drets és endèmic al sentiment democràtic. Però a mi se’m va glaçar la sang en pensar que aquell projectil podia haver colpejat una criatura innocent: perquè si no és per a la innocència, no sé per a què hem de fer política. Hi ha moltes teories sobre el que va passar: que va ser un manifestant (opció que a priori sonaria més creïble), que va ser un atac de falsa bandera, que va ser un acte vandàlic sense cap motivació política i que va ser perpetrat per algú que només volia generar escàndol. Jo no subscriuré cap d’aquestes teories, perquè de fet no vaig veure cap pedra. Estava massa ocupat desitjant que ningú hagués pres mal.

Val la pena analitzar les diferents respostes a l’episodi: el PSC va posar la seva mirada sobre ERC, i els republicans van verbalitzar la seva condemna de la violència i van assenyalar l’extrema dreta com a única responsable de l’agitació social. Els regidors de dretes se sentien víctimes de la situació: la pedra anava contra ells, i a la manifestació semblava que ningú sabia què havia passat. Ningú deia haver-ne vist cap, però algú va llançar la primera pedra.

Ara, la por dels colomencs hauria de ser que aquell projectil sigui la pedra sobre la qual es construeixi la nova legislatura. S’ha d’impedir que aquest episodi segresti el debat polític de la ciutat: que l’amenaça i la cerca de culpables esdevinguin un xou laberíntic del qual ningú en pugui sortir mentre la ciutat avança monòtonament cap a quatre anys de polarització ridícula i hipernormalització dels debats. Estic segur que els regidors que treballen per la democràcia en són conscients i hauran d’estar a l’altura: si no és així, farem un favor enorme a la ultradreta. Santa Coloma es mereix més.