Emissor. Receptor.

ANTONIO MOLINA

Començaré dient que em sento molt agraït de poder tornar a escriure en aquesta nova etapa de Fòrum-Grama i afegiré que és una molt bona notícia tornar a disposar d’una finestra on veus diverses de Santa Coloma de Gramenet puguin expressar què pensen sobre la ciutat i els seus misteris o aportar una visió colomenca sobre la vida i els seus misteris.

I ara, em poso amb el tema. El tema és que quan l’Odei va proposar-me participar novament en aquest projecte vaig pensar. Un pensament que ve de lluny, però què és un pensament aguditzat (i agreujat) després del que ha passat aquest 28 de maig, data en què es van celebrar les últimes eleccions municipals. Ja saben, repetició de la majoria absoluta socialista indiscutible, fracàs i ascens simultani en el temps dels republicans en la ciutat i la inusitada presència de la dreta i l’extrema dreta en el consistori. Ah, sí, i desaparició en el consistori de l’espai de l’esquerra alternativa o transformadora o diguem-li com vulguem perquè l’etiqueta potser passa de moda tot just es publiqui aquest article.

Amb això al cap, i una mica al cor també, penso. Emissor. Receptor. Santa Coloma de Gramenet té una absoluta (tot és absolut en aquesta ciutat) precarietat de mitjans de comunicació. Públics no n’hi ha. Privats són molt escassos. Lloable ha estat l’intent des d’Infograma, per exemple, de crear una veu crítica. ElMirall, sense dubte, també és una veu crítica, però d’una altra manera. També tenim els podcasts, però, caram, són tan minoritaris.

Què vull dir? Vull fer una crida. Una crida a conèixer al nostre receptor. A apreciar el nostre receptor. A identificar el nostre receptor. Les últimes eleccions municipals, sota el meu parer, han tornat a demostrar que les veus crítiques de la nostra ciutat realment no coneixem el nostre públic, no sabem quin és el nostre receptor o bé ens conformem amb un receptor minoritari, convençut, que ja sap amb anticipació en quin matís de la crítica pot trobar el forat per sentir-lo com a propi o bé desdenyar-lo per sospitós de col·laboracionisme o radicalisme segons ens convingui.

No faré una crida al receptor. L’emissor s’ha d’esforçar (ens hem d’esforçar), si el que vol és crear un mitjà de comunicació amb un objectiu eminentment polític dissimuladament o indissimuladament, en arribar al màxim de receptors possibles per col·locar el seu missatge. Emissor. Receptor. Missatge. Calli, Antonio, que potser no és aquest l’objectiu d’aquest nou espai i potser la mirada és una altra. D’acord, callo, ja em faig jo solet la meva pel·lícula. Al final qui m’ha proposat escriure en aquest espai tindrà com a objectiu arribar al màxim de receptors i que aquest sigui un mitjà de referència. Però per a qui?

A qui li parlem i qui volem que es fixi i reflexioni sobre les coses que pensem de Santa Coloma, les seves virtuts i els seus defectes? Quin cercle de persones pensem que és suficient per donar-nos per satisfetes? Pot ésser aquesta una eina per arribar a tota aquesta gent colomenca que passa sistemàticament de les nostres (les nostres, ejem, ja se m’entén) reflexions, digressions, propostes, crítiques, mobilitzacions, reunions, assemblees, actes, xerrades, cicles de conferències, articles, pàgines web, blogs i tot això que muntem i desmuntem periòdicament? O potser hi ha una aristocràcia colomenca que s’explica coses i que no passen d’interessar o arribar a aquella gent de què suposadament parlem?

Almenys, la meva intenció serà aquesta en les meves col·laboracions, intentar comprendre Santa Coloma, la seva gent, les seves motivacions, aprendre i no pensar que hi ha un món allà fora que no ens comprèn. L’emissor ha de conèixer al seu receptor. I comença l’aprenentatge, una altra vegada.

Per ser el primer article no em volia liar gaire, i al final… endavant les atxes!