La cerca d’una vida nova: temps d’emigració

HISTÒRIA DE CARMEN I MANOLO

CAPÍTOL 3 i final

PEP GARRIDO

En ingressar a la presó a la meva mare li van rapar el cap, com a tantes altres. Al cap de poc temps, potser a causa del seu caràcter social, afable, els seus valors humans i bones maneres, va guanyar-se la simpatia de les monges que s’ocupaven de la vigilància i especialment de Sor Cruz, la censora de la correspondència. Tota la correspondència que entrava o sortia de la presó estava sotmesa a censura. Les cartes no podien excedir un determinat nombre de línies, ella creia recordar que eren dotze.

La monja censora, Sor Cruz, de vegades, corregia, titllava o afegia a la carta algun comentari propi. El meu pare, que sovint s’extralimitava en el nombre de línies, aprofitava per dedicar-li alguna frase amable dirigida a la censora. Sor Cruz li comentava a la meva mare, amb cert to d’admiració: “És que el seu marit li escriu unes cartes tan boniques…” i d’aquesta manera ella, si més no en aquest aspecte, va gaudir de cert “privilegi epistolar”.

De la seva estada a la presó, en què mai no va poder rebre visites dels seus fills, és significativa una fotografia enviada pel meu pare des d’Oujda (Algèria) datada el 28 de febrer de 1943 en què al revers portava la dedicatòria següent: “A mi adorada Carmelilla, en la prisión, de tu Manolín en el exilio, en recuerdo de una mala época que pronto terminará”.

Finalment, el 8 d’abril de 1943, després de tretze mesos, ja complerta amb escreix la condemna imposada, se’n va decretar la posada en llibertat. Ella va tornar a Diezma, a casa de l’àvia Isabel, ja morta, i on vivia Trini, que havia quedat a cura dels nens.

A poc a poc la meva mare va començar a recuperar la seva activitat amb la costura utilitzant una màquina una mica antiga que hi havia a casa de la seva mare, l’àvia Isabel, i poc temps després, en contraure matrimoni Trini el 2 de febrer de 1945, es va quedar vivint sola amb els seus dos fills a la casa materna.

El pare, a un camp de concentració algerià

Sobre el camí seguit per a l’exili del meu pare, no disposo de documents acreditatius, però segons m’explicava la meva mare, va marxar amb avió, tenint en compte que era sergent d’aviació destinat a la base aèria de San Javier i que, a finals de març, en els darrers dies de guerra, molts avions van sortir de la base “amb l’Estat Major” i amb possible destinació a l’aeroport de La Senia, a Orà.

La primera foto de què disposo està datada a Alger el 31 de gener de 1940 i possiblement sigui del camp de concentració de Camp Morand, on van anar a parar diversos milers de refugiats espanyols.

Després va ser traslladat als camps de treballs forçats de Bou Arfa per a la construcció del ferrocarril Transaharià situats al sud, en ple desert. (Dues fotografies datades al juny i juliol de 1941). Posteriorment, després del desembarcament aliat al nord d’Àfrica, el novembre de 1942, molts d’aquests camps van ser alliberats i en altres casos la disminució de la vigilància va fer possible multitud d’evasions i, tot i que oficialment el tancament dels camps no es va produir fins al 23 de juny de 1943, el cert és que el 28 de febrer, o sigui, quatre mesos abans, a la foto enviada a la meva mare des d’Oujda a la presó, feia servir la paraula exili i no camp de concentració.

Després d’uns anys en aquesta població fronterera entre el Marroc i Algèria, (l’última foto enviada des d’Oujda portava data 27/1/1946) es va tornar a traslladar, en aquesta ocasió, al sud de França, residint a Bordeus i Tolosa fins a finals de 1949.

Per a la meva mare, l’etapa compresa entre la sortida de la presó el 1943 i el 1949 va estar marcada per les interminables jornades de llargues hores a la màquina de cosir, els fills petits a l’escola i el transcórrer del temps en espera del carter amb notícies del meu pare des de l’exili. Eren temps d’escassetat, racionaments, estraperlo, sobretot amb alguns productes alimentaris. La meva mare, ateses les dificultats de subsistència, acceptava sovint com a forma de pagament, oli, farina, pa blanc, cafè…

No faltaven opinions de persones properes que li aconsellaven que havia de refer la seva vida, tornar a casar-se, perquè segurament –li deien– el marit també ho havia fet a l’estranger i per això no tornava. Ella mai no va fer cas i es va mantenir fidel i confiada en la tornada del meu pare.

Postal des de Burdeus

El 9 de Juliol de 1949, el meu pare va enviar una postal, datada a Bordeus, amb el text següent:

“Mi querida esposa, aprovechando mi venida a ésta para unas gestiones relacionadas con mi viaje y con la carta de mi madre, y viendo que ya es imposible el ir a felicitarte personalmente como eran mis deseos, te mando esta postal y por correo aparte un paquetito con un poco de chocolate y caramelos para los niños. Abrazos para todos.”

I en una nota al marge, “mi dirección sigue siendo en Tolosa”. El paquetito mai va arribar al seu destí. Y pel que fa a les gestions a què fa referència, estarien relacionades amb l’expedient de repatriació que, finalment, es va decidir a tramitar per al seu retorn definitiu a Espanya. Uns mesos després de no rebre resposta a la sol·licitut presentada a través del consolat va decidir tornar, tot i no tenir la documentació “en regla ”.

Suposo que devia creuar la frontera per algun lloc del Pirineu navarrès. Això va suposar la detenció immediata i empresonament a Pamplona.

A partir d’aquí es van succeir diversos trasllats de presó a presó, passant per les de Saragossa, Madrid i alguna altra, fins a arribar a la de Granada. En total aquest itinerari carcerari va durar uns tres mesos. Un cop ja a la presó de Granada, entre la meva mare i la meva tia Carmela, germana gran del meu pare, van anar realitzant diverses gestions per aconseguir la documentació sol·licitada per a la seva posada en llibertat, sobretot la de trobar dos “avaladors”. Afortunadament, aconseguir aquestes dues persones va ser relativament fàcil, així que el meu pare va aconseguir sortir de la presó els primers mesos de 1950.

Nit de nuvis

Em costa posar paraules, encara que no és difícil d’imaginar, al raudal d’emocions desencadenades en el moment del retrobament, tant per part dels meus pares, com dels meus germans, especialment la meva germana Mari Carmen que tenia gairebé onze anys i malgrat que només el coneixia per fotografies, ho havia desitjat amb tanta intensitat.

Aquella primera nit van tenir una improvisada i humil “nit de nuvis” gràcies a que algunes veïnes van insistir a quedar-se amb els nens. Segurament que a aquella primera nit de retrobada el van seguir moltes altres nits i dies de veritable i anhelada lluna de mel, de relats de les experiències viscudes, de descobriments, sorpreses, adaptació a la nova situació.., tant per part del meu pare, que en el moment de la separació durant la guerra, s’havia acomiadat de la seva dona encinta d’un nadó de pocs mesos, com per part dels meus germans, que tenien 12 i 11 anys, i no l’havien vist mai. La única referència paternal que tenien era a través dels relats de la meva mare i de les poques fotografies i postals que havia pogut enviar durant els anys d’exili.

Un cop passat un curt període de temps, en què es van haver de plantejar i valorar les escasses possibilitats de buscar una feina per sobreviure, tasca no sempre fàcil per a un “rojo” en un poble petit, el meu pare va acceptar l’oferiment de treballar a una empresa de la capital granadina dedicada a la fabricació de galetes, productes de pastisseria i dolços.

Una nova vida

Van marxar de Diezma a Granada on van iniciar, per fi, la tan anhelada “nova vida” destruint tota la correspondència i documents que els poguessin recordar el terrible passat que tant volien oblidar. Segurament la meva vinguda al món es degui a tant desig i amor acumulat durant tots aquells anys de separació obligada, ja que la meva mare va quedar embarassada al cap de poc temps i jo vaig néixer, sense previ avís i prematurament, el 31 de desembre de 1950, una mica avançat al que preveia el metge.

El meu pare va deixar la feina la l’empresa de galetes i va marxar a treballar de comptable al comerç de drogueria i perfumeria que va obrir el seu cunyat. També s’ocupaba d’un altre negoci, l’Acadèmia Alcaicería, on feia de professor de francès, mecanografia i cultura general.

Un roig exiliat

La relació familiar a la feina no va ser òptima ni plaent, perquè el meu pare va pertànyer al bàndol republicà i el seu cunyat a la zona franquista. Aquest considerava que, essent el meu pare un “roig exiliat”, havia d’estar agraït al cunyat perquè li havia facilitat la possibilitat de treballar.

Malgrat tot, aquella etapa d’estabilitat laboral, fins i tot a base de pluriocupació, va permetre als meus pares un cert alleujament i progrés econòmic. Aquest quadrienni, entre el 1950 i el 1953 va ser el període més llarg, i gairebé l’únic, en què van poder gaudir de la felicitat de poder viure com una família “normal”.

Tot el temps lliure que li permetia la feina ho passaven junts, em treien a passejar pels voltants de casa, la plaça dels Llops, el carrer Alhóndiga, la plaça de la Trinitat… Al meu pare li agradava mantenir-me assegut sobre els genolls, fins i tot quan fumava, i si la meva mare li cridava l’atenció dient-li que no m’havia d’agafar tanta estona, que m’estava acostumant malament, la seva resposta era:

–Déjame que a este lo disfrute yo, tú ya has criado a los otros dos.

Els meus germans sempre m’han dit que jo era el “nen mimat”. Jo en canvi, crec que, potser, vaig tenir l’enorme sort d’haver nascut en una llar molt humil, però que, com a conseqüència del retrobament tan desitjat, es respirava una quantitat enorme d’afecte i respecte que compensava amb escreix les penúries econòmiques pròpies de l’època, i que allunyava qualsevol indici de fricció o malhumor que pogués sorgir a la vida quotidiana.

Els darrers mesos de 1953 els van lliurar les claus de l’habitatge que havien sol·licitat al flamant barri del Zaidín amb la intenció d’obrir un comerç de drogueria i perfumeria. Per això va poder comptar amb l’ajuda i l’assessorament d’alguns familiars.

Una mort molt prematura

Malauradament, en aquest període inicial de posada en marxa de la Drogueria i Perfumeria Santa Anna, el meu pare, que sempre havia tingut l’estómac com el seu punt feble, va tenir, durant la nit, una hemorràgia relacionada amb l’úlcera que ja tenia diagnosticada i, malgrat ser hospitalitzat, va morir als 43 anys, un dilluns, 22 de febrer de 1954. Possiblement els anys d’exili i de lluita per la supervivència als camps de concentració a Algèria li devien passar factura.

Així va acabar per a la meva mare la que deia, amb certa tristesa i amargor, havia estat l’etapa més feliç de la seva vida. Va enviudar als quaranta-quatre anys amb tres fills al seu càrrec. El gran, Manolín, amb 16 anys, Mari Carmen, amb 15, i jo, el petit, amb tres anys.

Els meus germans es van veure obligats a créixer de cop, fer-se adults a marxes forçades perquè l’incipient comerç de la Drogueria i Perfumeria Santa Anna del barri del Zaidin seguís endavant i ens permetés subsistir a la família. La meva mare va haver de tornar a obrir la seva gran maleta de perseverança i fortalesa, aquella que havia de tenir guardada en algun racó del seu interior i que havia fet possible criar i educar sola dos fills petits, suportar escassetat, presó i penúries, i esperar amb esperança i fermesa el marit durant més d’onze anys.

Temps d’emigració

Des que tinc coneixement, recordo la meva mare vestida de negre, guardant el dol, com era el costum social en aquells temps, durant més de deu anys, inclòs el vel negre quan sortia al carrer; també va obligar la meva germana a vestir de negre, almenys durant un parell d’anys.

El meu germà gran, Manolin, es va casar el 1962 i va ser pare d’una nena. Aquest augment familiar no va venir acompanyat en la mateixa proporció amb el dels ja ajustats beneficis del comerç. Això, unit al matrimoni de la meva germana Mari Carmen que es va casar el juliol del 1963 i que, després del casament, se’n va anar a viure a Barcelona, va determinar en bona part la posterior decisió sobre el futur de la botiga.

Animat per la meva germana i per les possibilitats més grans de progrés econòmic a Catalunya, uns mesos més tard, la mare va traspassar la Drogueria i el febrer de 1964, el meu germà Manolin, amb la seva dona, Paquita, i la seva filla Carmen, d’any i mig, es van traslladar també a Barcelona, al carrer Lugo, 38 3r 3a, del barri del Carmel, compartint una habitació a la vivenda que havien llogat poc abans el meu oncle Manuel qui, amb la seva dona, Trini, i cinc fills, havien deixat el poble de Diezma, a Granada, formant part de la importantíssima onada emigratòria cap a Catalunya a la dècada dels seixanta.

El 10 de juliol de 1964, cap a les cinc de la tarda, aproximadament, la meva mare i jo vam pujar a l’estació de Granada al “sevillano”, el tren que, recollint vagons de diferents procedències d’Andalusia, ens portaria, a la nit de l’endemà, després de trenta hores de viatge, i diversos canvis de locomotores de tota mena, vapor, dièsel i elèctrica, fins a l’estació de França, a Barcelona.

En definitiva, dotze persones en pocs metres quadrats, tots membres de la mateixa família, amb horaris laborals diferents, que s’havien d’organitzar, sobretot, per a l’ús de la cuina i del bany. Seria el més semblant al que avui diríem que és un pis “patera”.

La meva mare no cobrava cap pensió i els meus ingressos com a meritori al Banc eren escassos. Per augmentar els ingressos familiars, vam aconseguir que un establiment de venda de llana per a labors, situat al carrer Peris Mencheta, del barri d’Horta, li facilités els cabdells de llana necessaris i la meva mare confeccionava tot tipus d’encàrrecs, barrets, bufandes, conjunts per a nadons, etc… D’aquesta manera vam tirar endavant l’economia familiar.

Els mesos de març o abril de 1968 els meus germans es van assabentar que, a Santa Coloma de Gramenet, la constructora ICYESA estava fent una promoció d’habitatges a preus i condicions de compra assequibles per a economies modestes. El preu total era de 320.000 pessetes aproximadament, amb un lliurament inicial i pagaments mensuals durant dotze anys. Van realitzar el contracte de compravenda i van adquirir, la meva germana un habitatge a la planta baixa i el meu germà un altre a la planta cinquena del mateix edifici, carrer Mossèn Cinto Verdaguer, núm. 7.

Jo no havia estat mai a Santa Coloma i tampoc oblidaré la primera impressió que vaig tenir en baixar del trolebús. Va ser un dia de molt vent i una enorme polseguera recorria l’avinguda Santa Coloma, ja que, igual que tots els carrers del seu entorn, no estava asfaltat.

L’1 de maig de 1968 vam fer el trasllat, la meva germana amb el seu marit i tres fills i el meu germà amb la seva dona, en aquell moment embarassada de la seva quarta filla. La meva mare i jo ens vam instal·lar a la vivenda del meu germà, un pis de tres dormitoris, on un estava ocupat pel matrimoni, un altre era compartit per la meva mare i les seves tres nétes i un altre per mi, en exclusivitat, per tractar-se de l’únic element masculí.

Cap a finals d’aquell any, o principis de 1969, vaig poder aconseguir l’ascens de categoria al Banc i vaig passar, de “botones” a auxiliar administratiu, cosa que va comportar quadruplicar o quintuplicar els meus escassos ingressos. Aquest augment en la meva capacitat econòmica i la meva necessitat de tenir un espai propi em va portar el 1970 a buscar un pis de lloguer al carrer Irlanda, 53 de Santa Coloma per “independitzar-me” i on també es va instal·lar la meva mare.

Durant aquesta etapa, es va produir el meu progressiu despertar, com el de tants joves, al terreny polític i social. Eren els últims temps, encara que sense saber-ho del cert, del franquisme, de la lluita contra la dictadura, de reivindicacions socials als barris, manifestacions i vagues a les fàbriques, repressió policial, consells de guerra…, En fi, que quan en alguna ocasió marxava de casa, de matinada, per fer alguna “pintada” reivindicativa o procedir a la distribució d’octavetes, la meva mare em solia dir:

–Nen, vés amb compte, no et fiquis en embolics, que jo ja vaig patir molt amb el teu pare, no vull patir més.

Però aixó, ja és una altra història.

---

<<< Veieu capítol anterior

>>> Llegiu capítol següent