Criptomonedes, religió i neoliberalisme

LLUÍS SOLER ALSINA

Pavelló del Joventut de Badalona, a començaments d’abril de 2022. Milers d’adolescents i joves criden, salten, aplaudeixen. Un acte col·lectiu d’eufòria, de catarsi, de passió desbocada, però també d’autoafirmació individual i col·lectiva.  És un partit del Joventut? Un concert de pop? Una convenció sobre realitat virtual? Una presentació de gadgets tecnològics? No. En realitat, assisteixen a una convenció sobre criptomonedes. Tanmateix, es tracta d’una activitat ben peculiar. D’entrada, perquè s’allunya –i de quina manera!– del to gris, acadèmic i distant que associem a aquesta mena de xerrades, però també, i sobretot, perquè els consells sobre com, on i quan invertir s’alternen amb apel·lacions a l’autoestima, a la felicitat, a l’èxit en totes les facetes de la vida. Car el missatge central dels apassionats discursos dels ponents és que aprendre a invertir no és només la millor via per guanyar diners, molts diners, sinó també per triomfar, per sortir de la mediocritat, per forjar una identitat pròpia, rabiosament individualista però, alhora, amb un fort sentiment de formar part d’una comunitat escollida.

Fort sentiment de formar part d’una comunitat escollida és, també, la sensació que tindran molts lectors d’un dels llibres de no-ficció més venuts i més prestats a les biblioteques públiques any rere any: Padre rico, padre pobre, en la seva versió al castellà. I què diu, bàsicament, aquest llibre? Doncs que els rics ho són no per atzar, ni per haver heretat diners i propietats, ni per haver estudiat en escoles i facultats d’elit, sinó perquè des de petits han interioritzat una mentalitat radicalment diferent a la del comú de la gent: l’autèntica prosperitat no s’assoleix amb l’esforç tenaç, ni estalviant amb cura, sinó arriscant, innovant, invertint amb audàcia. En altres termes, convertint-se en emprenedors, en individus que, lluny de treballar a canvi d’un sou, munten els seus propis negocis i gestionen les seves inversions tot caçant les oportunitats al vol o, millor encara, avançant-se als canvis. Perquè, al capdavall, ser ric és la plasmació de tota una forja de la personalitat, és el premi lògic, gairebé natural i inevitable,  de formar part d’un grup selecte de persones més agosarades, millor capacitades, amb idees més brillants.

Afirmació del jo, enaltiment de la riquesa i sentiment de pertànyer a un grup escollit, a un grup cridat a ser la punta de llança d’un canvi que ha de sacsejar el món sencer, és, també, allò que experimenten els milers i milers de feligresos que omplen les esglésies evangèliques pentecostals que proliferen a Brasil, a Guatemala,  a Texas. O aquí, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Un fenomen religiós que està posant contra les cordes tant l’església catòlica com el protestantisme clàssic i que està transformant els ciments del missatge cristià tradicional: lluny d’enaltir la pobresa, la humilitat o l’obediència, ara la riquesa, l’èxit i la promoció del jo esdevenen les noves virtuts cardinals. Segons la “teologia de la prosperitat”, l’èxit mundà –el luxe, els diners, la fama– són alhora el símbol visible i el resultat lògic de gaudir de la benedicció divina. Riquesa, personalitat reeixida i espiritualitat esdevenen, així, les tres cares de la visió actual de la Trinitat. Qui ha aconseguit arreplegar una fortuna és perquè ha esdevingut millor persona i perquè forma part del grup dels escollits, dels que compten amb la gràcia de Déu. 

Es tracta de casos aïllats? De fenòmens puntuals? No. Més aviat són exponents, i alhora catalitzadors, d’una tendència com més va més pronunciada: una nova visió de l’individu i de la realitat. Una cosmovisió amb pretensions d’abastar-ho tot i, sobretot,  de transformar-ho tot, de crear un nou model del jo i del món. Fins al punt d’esdevenir poc menys que una nova religió.

Una nova cosmovisió, amb aspiracions d’esdevenir el credo modern per excel·lència, que tindria com a eix vertebrador el neoliberalisme. Compte, però: habitualment, associem el neoliberalisme amb una doctrina econòmica que defensa la no intervenció de l’Estat en l’esfera econòmica i, per tant, la privatització del màxim de sectors i empreses possibles, així com la limitació de la despesa pública, especialment en tot allò que tingui a veure amb el benestar i la redistribució de la riquesa. I, sovint, també l’associem amb una visió marcadament egoista i economicista de l’individu, entès com algú que cerca, de manera obsessiva, estalviar diners i augmentar els seus beneficis. 

Aquests trets, però, es queden en la superfície, no copsen la seva autèntica naturalesa. En primer lloc, perquè si la visió economicista tradicional considera que les persones actuem calculant costos i beneficis, tot cercant aconseguir el major nombre de béns amb el mínim cost possible, la reformulació actual passa per fer-nos emprenedors agosarats que arrisquem, que innovem, que ens diferenciem de la resta. I que convertim tant les nostres inversions com la nostra personalitat –gustos, aficions, caràcter, relacions socials– en poderosos actius, en factors de promoció de la nostra marca personal. Perquè ser empresari, avui, vol dir, per damunt de tot, ser empresari d’un mateix.

En segon lloc, perquè tal com exposa la pensadora nord-americana Wendy Brown al seu llibre El pueblo sin atributos: la secreta revolución del neoliberalismo, el neoliberalisme no es limita a avantposar l’afany de lucre per damunt d’altres elements, com ara el gaudi, l’amistat, l’amor o els valors ètics, sinó que allò que en realitat fa és convertir el gaudi, l’amistat, l’amor o els valors ètics en quelcom que funciona amb les mateixes categories que regeixen la competència econòmica i el consum de béns. No és que l’economia sigui més important que les altres esferes de la vida, sinó que totes elles es regeixen per la lògica que fins ara associàvem només amb l’economia. Acumulem likes, fem amistats, cerquem parella i ens apuntem a iniciatives solidàries d’una manera semblant, molt semblant, a com treballem i consumim. Cercant sempre optimitzar resultats, diferenciar-nos de la resta, minimitzant inconvenients i perseguint l’èxit. 

L’èxit, en efecte. Perquè el tercer tret del neoliberalisme, i el més definidor, és fer de l’èxit el valor suprem, la fita per excel·lència i, fins i tot, el barem d’avaluació ètica. Triomfar, tant en els negocis com en d’altres àmbits, seria la prova definitiva que hom ha estat capaç de transformar el seu jo, de superar-se. I d’esdevenir millor persona, car l’èxit és, també, la prova fefaent que hom està en sintonia amb l’ordre còsmic. O, si hom és creient, que està en sintonia amb la divinitat. D’aquí, doncs, que una convenció sobre criptomonedes es converteixi en una mena de secta on diners, superació personal i religió es conjuminen.