Res a celebrar

ANTES de la peluca y la casaca

fueron los ríos, ríos arteriales:

fueron las cordilleras, en cuya onda raída

el cóndor o la nieve parecían inmóviles:

fue la humedad y la espesura, el trueno

sin nombre todavía, las pampas planetarias.

AMOR AMÉRICA (1400). Canto General, de Pablo Neruda

ÀNGEL PLA I RECHE

Alguns historiadors situen a Sant Jeroni de la Murtra la trobada entre els Reis Catòlics i Cristòfor Colom. Aquest pot ser un bon punt de partida per posar en context i donar la meva modesta opinió sobre diversos debats entorn de la relació entre els diferents pobles de la península Ibèrica i allò que es va denominar el Nou Món.

Si ens situéssim en aquell moment que cal remarcar com a històric, i més enllà del recompte de tresors i productes que de ben segur l’almirall va oferir als seus patrocinadors, Colom es desfaria en detalls sobre la dura travessa de l’Atlàntic, sobre la descoberta de cultures que res tenien a veure amb el que els occidentals coneixien fins llavors, sobre la frondositat de la vegetació, sobre els diversos tons de pell dels pobladors. Imagino Isabel de Castella i Ferran d’Aragó escoltant amb expectació aquests relats.

Estem en temps de fakenews, de mentides sobre notícies recents. És urgent contrastar i tenir una visió crítica i radical sobre els fets. També està de “moda”, encara que mai hagi desaparegut, el revisionisme històric, “historiadors” que fugen del mètode científic i empíric per desxifrar fets de fa segles, es perd el rigor tot empenyent una visió patriòtica. Amb la Renaixença i el Romanticisme van ésser moltes nacions les que van tenir consciència de ser-ho, la desfeta dels grans imperis i l’aniquilació cultural anaven de la mà, eren temps de glorificar i posar negre sobre blanc mites, llegendes i herois/heroïnes, imprescindibles per –segons el manual d’antropologia– passar de tenir un folklore a esdevenir una nació cultural.

Però el revisionisme històric recent ens ve a dir que res era com el mètode empíric demostrava, que aquest estava formulat sobre apriorismes ideològics. Així, els revisionistes del “Imperio espanyol” destaquen la llegenda negra de la conquista-genocidi espanyol a Amèrica com un mite interessat per part d’altres imperis colonials. Bé, “la mita”, un sistema que els colonitzadors espanyols van heretar de l’imperi inca i que no va ser abolit fins a les Corts de Cadis, es basava en el treball esclau a les “encomandes”: mines, plantacions… amb unes condicions que gairebé no permetien l’alliberament en vida dels indígenes.

S’estima que a l’Amèrica precolombina la població estava entre els 20 milions, en la hipòtesi més baixa, i els 90-150 milions en la hipòtesi més alta. Si tenim una hipòtesi intermèdia, Biraben o Clark, els situaríem en 40 milions l’any 1500 en els territoris d’Amèrica Llatina. Cent anys després, aquesta xifra hauria baixat un 70%. Mentre que a l’Amèrica colonitzada per anglosaxons i francesos és de 2,25 milions a 1,75 milions, i cal tenir en compte l’arribada d’esclaus africans. És evident la catàstrofe demogràfica provocada pel treball esclau, virus i assassinats.

Si una cosa es certa és que mentre que, a les possessions de la Corona espanyola, el mestissatge va ésser evident, no es pot dir que això fos així a les possessions angleses, alemanyes o franceses en cap part del món.

Algunes veus esmenten la creació d’universitats o de lleis que es van exportar a les noves colònies. Caldria dir que totes aquestes institucions eren imprescindibles per fer prevaler el poder reial, ja fos formant nous buròcrates o donant legalitat a les usurpacions i crims.

Però el revisionisme històric no és només fruit de blanquejar el passat de la corona espanyola: l’Institut Nova Història pretén demostrar que Colom era català, com Amèrica Vespucci o Leonardo Da Vinci. La pseudohistòria fa un mal enorme a la cultura catalana, igual que el revisionisme històric ho fa a la història en general. També i en certa manera voler desvincular del tot la participació de catalans en la repressió, l’espoli i el genocidi a Amèrica va en el mateix sentit. Si podem donar per fet que la Casa de Contractació excloïa als súbdits de la Corona d’Aragó de la possibilitat de participar en la colonització, van ésser molts els que hi van participar, i molt més després l’autorització de Felip III. La llista d’indianos que van tornar d’Amèrica enriquits és extensa, i no cal menysprear l’aportació d’aquesta acumulació de capital a la creació de la indústria tèxtil i vinícola de Catalunya, fruit d’una burgesia que floria.

En la pel·lícula de Y sin embargo la lluvia es recrea un fet llegendari, que ha viscut en la cultura popular del Carib: com el líder taino Hatuey, al ser condemnat a la foguera, va rebre la visita del sacerdot Olmedo, que li va preguntar si volia fer-se cristià per anar al cel. Hatuey li va respondre que si els espanyols també anaven al cel i, davant la resposta afirmativa, ho va declinar perquè no volia anar on hi havia gent d’aquesta crueltat.

Yo estoy aquí para contar la historia.
Desde la paz del búfalo
hasta las azotadas arenas
de la tierra final, en las espumas
acumuladas de la luz antártica,
y por las madrigueras despeñadas
de la sombría paz venezolana,
te busqué, padre mío,
joven guerrero de tiniebla y cobre
oh tú, planta nupcial, cabellera indomable,
madre caimán, metálica paloma.

Yo, incásico del légamo,
toqué la piedra y dije:
Quién
me espera? Y apreté la mano
sobre un puñado de cristal vacío.
Pero anduve entre flores zapotecas
y dulce era la luz como un venado,
y era la sombra como un párpado verde.

Tierra mía sin nombre, sin América,
estambre equinoccial, lanza de púrpura,
tu aroma me trepó por las raíces
hasta la copa que bebía, hasta la más delgada
palabra aún no nacida de mi boca.

AMOR AMÉRICA (1400). Canto General, de Pablo Neruda