Els anys a Vilafranca
Cal un gran equipament per a la cultura tradicional i popular catalana
JOSÉ ANTONIO QUINTILLÁ TORRES
Elena Roc Peñaranda va néixer a Sant Vicenç dels Horts, on eren temporalment amb els seus pares, els dos mestres. Van tenir dues nenes. Una d’elles, l’Elena. La família es va traslladar després al poble de Jesús i Maria, pedania de Deltebre, on va viure fins a 16 anys.
Contenta?
Va ser un temps molt feliç. Vivia amb molta llibertat. Passàvem el dia al carrer. Teníem sempre les portes obertes. Me’n queden amistats, amb qui ens continuem veient. De tant en tant, ens hi apropem per trobar-nos. Els meus pares volien per a nosaltres un futur millor, i van decidir traslladar-se a algun lloc on poguéssim estudiar. De les possibles destinacions, van triar plaça de mestres a Santa Coloma de Gramenet. Primer, la plaça va ser només per al meu pare. Després, la va poder reclamar la seva dona i ens vam reunir tota la família a Santa Coloma. La primera escola dels meus pares era al carrer Pirineus.
Vas venir contenta?
Recordo molt bé la meva arribada a Barcelona per carretera. Era un dia gris, molt trist. En passar pel davant del cementiri de Montjuïc i veure aquella muntanya tan pelada, i els nínxols tan grisos, em va caure l’ànima als peus. El nostre primer habitatge estava situat al carrer García Morato, avui Pompeu Fabra. El primer que vaig fer en arribar a Santa Coloma va ser estudiar per fer la revàlida. Vaig triar ser infermera, estudiant a l’Hospital Clínic. Soc una persona optimista de mena, m’interessava tot. Vaig fer amics al Foc Nou i a Can Pata, on vaig conèixer el Manel, el meu marit. Com que sempre m’ha agradat sortir a la muntanya, em vaig apuntar al Centre Excursionista. Continuo molt lligada al Centre. Tot i que el meu pare era de la Franja i la meva mare de Terol, sempre m’he sentit molt catalana. En arribar a Santa Coloma, parlava català, però vaig veure que degut a l’accent que tenia de les terres de l’Ebre, em miraven com si fos de poble, i em passava al castellà. Però després vaig continuar parlant català. Sempre he pensat que has d’estimar el lloc on vius.
On treballaves?
La meva vida professional va començar a l’ambulatori antic. Un dels metges que treballava també a l’Esperit Sant em va dir si volia fer una prova per a infermera de quiròfan. La vaig fer. I en acabar la intervenció, el metge em va dir: no t’has marejat! La veritat és que em vaig acostumar a veure les operacions. La meva estada a l’Esperit Sant va ser de tres anys. Era una feina que m’agradava molt. Les operacions són una feina en equip i m’hi trobava molt bé. Després vaig passar per la Clínica Dexeus i l’Hospital Sant Jordi, a la Via Augusta de Barcelona, hospital de referència en cardiologia. Quan hi era, es va fer la famosa operació del Doctor Barnard: el primer trasplantament de cor a Sud-àfrica. El doctor Barnard va fer llavors una visita a Barcelona, i el va convidar a veure una operació molt complicada. Malauradament no l’hi va interessar gens. Només va demanar un bon lloc per menjar i un bon espectacle.
I la família?
Tinc tres filles i cinc nets. Vaig ser de les primeres dones que després de tenir una criatura va tornar a treballar. En aquella època semblava que si continuaves treballant, era perquè el teu marit no et podia mantenir.
L’Elena té un pati preciós ple de plantes. És una dona de caràcter, parla pausadament amb un somriure sempre als llavis. Segur que aquest caràcter ha donat molta confiança i tranquil·litat als seus malalts.