Oppenheimer

ALBERT FABÀ

Aquest estiu he anat a veure Oppenheimer, amb la Noemí. A Roquetes (“De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo…”) perquè a Tortosa no hi ha cinemes. Són tres hores. Ens hi apropàvem amb una certa prevenció. Per què fan ara pel·lícules tan llargues? I tres hores! Però no. Ens han passat gairebé sense adonar-nos-en. I és que el film enganxa. Enganxa molt. I és bonic de veure. Les imatges del món subatòmic, que encalcen el físic, turmentat per l’avenç inexorable del projecte que dirigeix, són veritablement plàstiques. Ràfegues electròniques, esgrogueïdes. Núvols de neutrons, d’un blau marí, movent-se contínuament. I més endavant, és clar, el foc. El foc que tot ho envaeix. Hom es deixa embolcallar per les imatges, tot i que, molt endins de l’ànima, sense ser-ne potser massa conscient, s’hi destil·la una certa inquietud.

La trama del film és fàcil d’explicar. Oppenheimer forma part dels científics, molts d’ells jueus, que als anys trenta, arreu d’Europa i també als Estats Units simpatitzen amb la Unió Soviètica. No sembla que ell fos membre del Partit (ens referim al Partit Comunista dels Estats Units), però moltes de les seves amistats, sí. Ho era, per exemple, Jean Tatlock, la seva amant. I la seva dona, tot i que després ho va deixar córrer. Ja avançada la Segona Guerra Mundial, les potències aliades sospiten que els nazis s’estan apropant a la construcció d’una bomba atòmica. Aleshores molts dels científics que ara residien als Estats Units (alguns exiliats, procedents d’Alemanya o d’altres països de parla germànica, ara en mans de Hitler, com el mateix Einstein) no veuen cap altra manera d’evitar que el nacionalsocialisme conquereixi el món que passar-los al davant.

Per aquest motiu, alguns decideixen participar en el projecte Manhattan, la direcció científica i tecnològica del qual s’encarrega, precisament, al físic teòric Robert Oppenheimer. Les dificultats del projecte, les malfiances dels militars cap als científics i l’esclat de Trinity, la primera prova d’una bomba nuclear, constitueixen el nucli de bona part del film. Que es va entortolligant amb els interrogatoris posteriors al físic, ja durant l’època de la caça de bruixes del senador McCarthy, per la sospita que no hi hagués un espia soviètic infiltrat a l’equip de Los Álamos, on es van portar a terme les investigacions. En aquell moment els enemics ja no eren els alemanys, sinó els soviètics. Havia començat la guerra freda.

Entre els dos moments, un cop vençuts els nacionalsocialistes, però quan Stalin era encara un aliat, restava la guerra al Pacífic contra els japonesos. Ja anaven a la baixa, però la confrontació, mitjançant els procediments bèl·lics convencionals, hauria durat uns quants mesos i produït milers de baixes en tots dos bàndols. És quan l’alt comandament nordamericà es planteja utilitzar la nova arma. Un ús que produeix sentiments contradictoris entre els científics que hi han treballat. Diuen que Oppenheimer, en el moment de l’explosió, rememora un antic text hindú: “Ara m’he convertit en la Mort, Destructora de Mons”. Tanmateix, no accepta signar la carta, com ja havien fet altres col·legues seus, demanant que la bomba no es fes servir, especialment contra la població civil. Ja sabem com va acabar tot. Milers de civils japonesos morts i ferits, amb greus seqüeles a causa de la radiació, que arrossegarien durant anys i panys. Des d’aleshores Oppenheimer es va distanciant dels projectes nuclears, com evidencia l’escena on el president Truman etziba, poc després d’una trobada amb el físic: “No vull tornar a veure aquest científic ploraner”.

Li pregunto a la Noemí què li ha semblat. Bé, molt bé. Li posaria un vuit. Ritme trepidant. Música espectacular. Potser en algun moment un xic efectista. Bones interpretacions. Molt bona la de Robert Downey, en el paper d’Strauss. Deixem-ho així, doncs. Un vuit.

En arribar al Turó (la caseta, a prop de Tortosa, on ens estem als estius) fullejo els diaris del dia. Em crida l’atenció una columna de l’Ara: “El que Oppenheimer no explica sobre la prova de la bomba nuclear”. Té molta raó. Al voltant de la zona on es va fer la prova hi vivia gent. Molt a prop no, perquè els van desallotjar. Però més enllà, sí. I ningú es va preocupar pels efectes que hi podria tenir l’explosió. Alguns dels testimonis dels descendents d’aquelles persones són desoladors: “Vaig plorar a les escenes de la pel·lícula prèvies a la detonació i durant la mateixa” [plor que contrasta amb l’alegria, gairebé pornogràfica, de la gran majoria dels participants del projecte, quan se sap que la prova ha estat un èxit]. “Vaig pensar en el meu pare, que aquell dia tenia quatre anys. Després de la prova, després que les cendres radioactives cobrissin casa seva, va seguir la seva vida com si res, bevent llet fresca i menjant les fruites i verdures fresques que creixien del sòl contaminat. Quan va fer 67 anys, ja havia desenvolupat tres tipus de càncer per als quals no havia presentat factors de risc…”.

Hagués estat un detall una menció, al film, ni que fos petita, d’aquests desastres personals. Llàstima!