
El Sayrach periodista neix a Vilafranca

Indiana Jones, la nostàlgia comercialitzada

LLUÍS SOLER ALSINA
Els greus disturbis que hi ha hagut a França arran de la mort d’un jove d’ascendència magribina pels trets de pistola d’un policia han sacsejat la societat francesa i, de retruc, la de tot Europa. Per la seva magnitud, sí, però també com a símptoma, i alhora catalitzador, d’una creixent fractura de la societat francesa. Una fractura econòmica, urbanística i social, però també, –i sobretot– ètnica identitària. Cal intentar comprendre els possibles perquès d’aquesta situació. Car el que està en joc és la convivència i els valors democràtics.
Comencem per la interpretació més present als mitjans de comunicació, centrada en els factors econòmics i urbanístics. La combinació de pobresa, atur i precarietat amb suburbis construïts a tota pressa i mancats d’equipaments hauria convertit aquests barris en autèntics guetos, on malviu la població amb menys recursos. Primer, la de francesos provinents del món rural i, posteriorment, la que ve de la immigració africana. Aquesta explicació presenta, però, algunes mancances: d’entrada, no té en compte que en el decurs de les darreres dècades l’estat francès hi ha invertit força diners. Però, sobretot, passa per alt que durant els anys 60 i 70 del segle passat la conflictivitat i la violència de la major part d’aquests suburbis –coneguts amb el nom de banlieues– era molt menor que no pas ara. Què ha passat, doncs, perquè la situació hagi empitjorat tant, malgrat algunes millores significatives en equipaments i infraestructures?
Una primera explicació, en clau socioeconòmica, s’imposa: la globalització actual ha trencat els equilibris entre l’antiga classe obrera, que malgrat els seus baixos ingressos tenia feina estable i s’organitzava a través de sindicats o associacions veïnals, i les elits. Ja no hi ha empresaris que hagin de negociar amb treballadors sindicalitzats, sinó elits globals i cosmopolites que viuen en barris gentrificats on els preus dels immobles pugen a xifres astronòmiques, i el precariat: un munt de persones que malviuen fent feines puntuals, mal pagades i sense cap capacitat per organitzar-se col·lectivament perquè tenen contractes temporals, o treballen com a (falsos) autònoms… o directament en negre. Manca de recursos, especulació urbanística i disgregació dels vincles socials i veïnals de solidaritat converteixen més i més barris en autèntiques rateres, per més inversions i ajuts puntuals que puguin rebre.
Això és tot? No. La ira, la ràbia, la frustració i la violència neixen no només de la pobresa (i del contrast, esfereïdor, amb la creixent riquesa d’uns quants), sinó també d’un altre factor clau, que tant el marxisme com la socialdemocràcia clàssica passen per alt: el tracte denigrant, la humiliació, el fet de no ser considerat com una persona igual a les altres. Al seu llibre Reconeixement i menyspreu: sobre la fonamentació normativa d’una teoria social, el sociòleg i filòsof Axel Honneth fa tot un replantejament sobre la condició humana i la justícia: no som simplement éssers racionals i egoistes que cerquem els nostres interessos, sinó persones que, a banda de voler diners i béns materials, també busquem ser reconeguts, en tant que individus i en tant que membres d’una comunitat determinada, com a ens dotats de dignitat, autonomia i personalitat pròpia i diferenciada. Negligir aquesta necessitat de reconeixement i de pertinença és contrari a la nostra naturalesa social i, per tant, manifestament injust. Doncs bé, milers i milers de joves de les banlieues es troben en aquesta situació. Especialment si la seva pell o les seves creences els marquen com a sospitosos de no ser francesos de debò. Cert, en termes jurídics són iguals davant la llei. Poden anar a l’institut, fer ús de la sanitat pública i rebre ajuts, però, sovint, no només es veuen condemnats al precariat, sinó que, a més, són menyspreats, ignorats, humiliats. Hom els considera ciutadans de iure, però no de facto. Cosa que, de retruc, fa que molts d’ells percebin les institucions, els costums i els símbols francesos com quelcom llunyà, aliè o, fins i tot, hostil.
Tanmateix, aquest rebuig a sentir-se francès es veu esperonat, alimentat i abonat per un actor gairebé inexistent fa unes dècades, però que avui té un paper clau: l’islamisme polític. Un creixent entrellat de mesquites, associacions de beneficència i predicadors a les xarxes socials convergeixen a l’hora de generar un discurs, i unes pràctiques, frontalment incompatibles amb els valors republicans. Rigorisme religiós, sotmetiment de la dona i ostentació de signes diferenciadors en l’espai públic, com ara el vel islàmic o fins i tot nicab (el vel que cobreix tot el rostre i que és totalment aliè als països de procedència de les joves), tenen per finalitat real excloure tota possibilitat d’integrar-se, de sentir-se part del país, ni que sigui sota uns trets diferencials. Vol dir això que l’islam és, per se, incompatible amb la democràcia i els drets humans? No. En tot cas, no més que les altres religions monoteistes, però no podem negar que som davant una nova teologia política –val a dir: formes de cercar el poder i l’hegemonia cultural a partir d’una visió intransigent i totalitzadora de la religió– que, ben finançada pels països del Golf pèrsic, malda per crear, dins aquests barris, societats no ja paral·leles, sinó directament hostils a França i, per extensió, a Occident. Perquè la violència que hem vist aquests dies no és tan cega com sembla, ni es limita a atacar comissaries, sinó que té per objectiu prioritari els símbols més preuats de França: escoles, biblioteques, centres cívics.
I, de retruc, aquesta explosió d’ira, alimentada per l’exclusió i la humiliació, i convenientment explotada per l’islamisme polític, dona ales a una xenofòbia cada cop més ben articulada a nivell intel·lectual, mediàtic i polític. Els joves d’extrema dreta que s’han enfrontat amb els protagonistes dels aldarulls als disturbis són la punta de l’iceberg d’una tendència a l’alça: més i més francesos creuen en la teoria del gran reemplaçament –segons la qual, Europa és víctima d’una conspiració de les elits que pretén substituir la població blanca i cristiana per població musulmana i africana i acabar, així, amb els nostres trets identitaris– i augmenta el nombre dels que creuen que l’islam és incompatible amb França i amb Occident. No de manera puntual o excepcional, sinó des del seu moll de l’os, des de la seva essència. Ara i sempre.
França, doncs, és una societat fracturada. L’abisme que separa els descendents de la immigració africana i musulmana dels que es consideren “francesos de debò” no para de créixer. I a la resta d’Europa passa tres quarts del mateix. Afrontar-lo, gestionar-lo i superar-lo és, alhora, un dels reptes més difícils i més necessaris.
1 Comment
Totalment d’acord, excepte amb el tema del vel. Les dones, les noies que porten vel probablement ho fan per raons molt diverses, algunes perquè les hauran obligat a casa seva (marits o pares fonamentalistes), però d’altres com una reafirmació personal o religiosa o simplement perquè els agrada. Aquí crec que hem resolt millor el tema que allà dalt. Un exemple. Soc de Tortosa i aquests dies es feia la Festa del Renaixement, al nucli antic, que poc a poc es va recuperant. Allí hi viuen moltes famílies magribines i feia un goig tan gran apreciar la mescla de vestimentes, de llengües que t’hi trobaves… Les dones magrebines s’abillaven amb les seves millors gales, inclòs el mocador que els cobria el cabell. Feien una cara de felicitat! Tots en fèiem, de cara de felicitat. Potser els de Vox no, si n’hi havia algun (o alguna)…