Josep Sol i el pintor Francesc Serra
Decreixement: una resposta a la crisi del sistema (4)
Set intel·lectuals de diferents disciplines van dissertar a la ciutat entre 1980 i 1981 sobre temes que avui dia continuen sent d’actualitat. Iniciem la sèrie amb José Luis L. Aranguren, que va parlar sobre el desencantament de la política democràtica
EUGENI MADUEÑO
En explicar la vida del nostre amic Jaume-P. Sayrach solem destacar, en tant que capellà, la seva opció pels pobres i els immigrats a la Catalunya dels anys 60-70 i el seu intent de reformar i modernitzar la litúrgia i les pràctiques religioses. Com a periodista destaquem que va fundar revistes com 4Cantons, Grama i després Fòrum Grama. Com a catalanista ens referim a la fundació i promoció del centre de normalització lingüística l’Heura de Santa Coloma. Com a polític, la seva obstinació a omplir d’arbres els carrers de Santa Coloma i també la seva insistència a promoure un urbanisme progressista, modern i cosmopolita que a la ciutat ha deixat dos noms representatius: el Parc Europa i Can Zam. I com a promotor cultural, el seu esforç per elevar el debat públic i intel·lectual de la ciutat mitjanant el Club de Debats.
El Club potser és una de les seves obres menys conegudes. Va durar només dos anys, entre 1980 i 1981. Els amics que el van acompanyar a organitzar-lo potser no van comprendre la visió estratègica que ell li donava. Així i tot, el club va permetre ‘portar’ a Santa Coloma figures rellevants de diferents àmbits, com el filòsof José Luis López Aranguren, el director de cinema Antoni Ribas, l’escriptora Montserrat Roig, el polític Antoni Gutiérrez Díaz, el politòleg Manuel Sacristán i el doctor especialitzat en llibertat sexual Lluís Serrat.
Les xerrades que van pronunciar en diferents llocs de la ciutat, principalment a La Colmena, van ser recollides després en un fullet editat per Grama en col·laboració amb l’ajuntament, il·lustrat en la solapa amb un dibuix original del pintor colomenc Manolo Dueñas. La revista es va esgotar en poc temps, i l’absència d’exemplars i el pas del temps van sepultar en la memòria aquesta nova iniciativa d’en Jaume que, com tantes coses a Santa Coloma, va morir per falta d’impuls. D’aquí el nostre interès a ressuscitar-lo de nou. Conscients que els temes tractats –el desencantament polític dels vuitanta, el destape sexual, la difícil construcció de la democràcia, les centrals nuclears, el feminisme…– poden semblar superats, la realitat és que no ho estan, com es demostra diàriament en l’actualitat, si atenem l’ona reaccionària, retrògrada i feixista que es viu en el món sencer. Així que revisar-los de nou pot ser un bon exercici per a aprendre d’on venim, com hem anat reculant, i on no hauríem de tornar.
El nostre propòsit és anar publicant periòdicament –i en català– cadascuna de les set grans conferències pronunciades. Conferències transcrites pel periodista Tomás Roman que van ser il·lustrades amb fotografies de Joan Guerrero, Litus Pedragosa, Fernando Mares i Pedro Madueño. Comencem per la d’Aranguren sobre el desencantament de la política.
La nit en què Aranguren va parlar del desencantament de la política
“El desencís ha de reafirmar la nostra voluntat de continuar lluitant”
La primera cosa que vull dir és que m’agrada molt que ens hàgim reunit en una església. Crec que és la segona vegada en la meva vida que parlo en un temple, la primera va ser també aquí, a Catalunya, a Barcelona. Va ser en la gran església del Seminari. D’alguna manera l’auditori d’avui em recorda una mica aquella data, en tant que veig un nen en el seu cotxet.
Allà no hi havia nens, però sí molta gent jove. Com que no tenien seients suficients s’asseien en el sòl. Era una època d’encantament. Allò semblava una espècie de festival hippie. S’estilava llavors, i ara sembla que torna, la moda de la minifaldilla. Tot això alegrava la vista de l’espectador i del qual parlava. Recuperar aquell ambient és molt més eclesial que eclesiàstic.
Quan veníem cap a Santa Coloma en el cotxe comentàvem si som cristians o no ho som. O potser som poc cristians, o fins i tot no sabem què és això. Però en el que estaven d’acord les quatre persones que hi érem a l’interior de l’automòbil és que per desgràcia, el cristianisme s’ha convertit en una ideologia de classe. Per al cristià que no pren la religió des d’aquest punt de vista, significa una capacitat de compromís i significa també conservar el greix d’un encant que es va tenir. Per això és molt improbable que un cristià estigui desencantat. Així que res em podia agradar tant com parlar en una església. L’única objecció que em dona és que quan vaig anar a dipositar el meu abric per aquí, no sabia si anava a profanar alguna cosa posant-lo damunt d’un lloc destinat al sagrari.
UNA ANÈCDOTA GRACIOSA
I a propòsit d’això els explicaré a vostès una anècdota graciosa que va ocórrer quan Ortega y Gasset va tenir la més ben malfadada idea de tornar de l’exili en l’època franquista. Si no m’equivoco, va ser en l’any 46. Va comparèixer per primera vegada en públic a l’Ateneo de Madrid. Allà hi havia un bust del Caudillo. Avui conservem bons poetes, però estem perdent als oradors. Ortega era un bon orador i consegüentment un gran actor. Jo estic segur que ell va calcular els efectes abans de produir-los. Va aparèixer a l’Ateneo, que és com un teatre, amb l’abric posat i amb el barret a la mà. Com qui arriba a un lloc on ha de despullar-se de peces que li destorben, va fer el gest d’anar a posar el barret al cap de Franco.
Es va produir un sotrac general perquè pensin vostès que aquest era un acte oficial organitzat pel president de l’Ateneo, que depenia del Ministeri, que no sé si ja es deia d’Informació i Turisme o de Cultura Popular. De manera que l’únic inconvenient d’aquests actes a les esglésies consisteix en el fet que un no sap si profanarà alguna cosa.
TOTS PARLEM DE DESENCANTAMENT
Unes vegades sentim més i altres menys. Aquesta nit és dels dies que menys desencantament sento, entre altres coses per estar parlant en un santuari de compromís. La paraula santuari, adverteixin vostès l’enorme capacitat de comunicació que té. Perquè santuari és cada vegada més –en anglès és gairebé l’únic sentit que conserva– el lloc on s’acull un per a no ser portat a la presó o a la comissària. És possible que en un avenir no gaire llunyà calgui de nou recórrer a aquests mètodes i que les esglésies tornin a tenir aquest important paper que van protagonitzar en una altra ocasió. Ben mirades les coses, i malgrat els enormes patiments que això comportaria, és segur que una situació així ens trauria ja del desencís. Perquè l’arrel del desencís és la il·lusió que ens havíem fet en una altra època. Pensàvem que quan desaparegués aquell règim, entraríem en una mena de paradís terrenal i, naturalment les coses no han passat així.
Potser convindria posar una mica en relació aquestes actituds o tarannàs amb l’edat. No pas perquè no es pugui ser vell i tenir un esperit juvenil. Jo aspiraria a tenir-lo i soc vell com suposo que hi ha joves que són vells de tarannà. Però, en qualsevol cas, li agrada que l’auditori sigui heterogeni i que en el fons predominin els joves, encara que també m’agrada que hi hagi testimonis que siguin d’una edat mitjana i d’altres més avançada.
És millor parlar a una mostra de la totalitat de la població que per a un públic absolutament homogeni. Seguint en aquesta idea, crec que hi ha una correspondència entre la joventut, que és l’edat del futur, i la que hauria d’estar més vacunada contra el desencís, i la vellesa que és l’etapa de la vida on sobretot es viu de records. L’edat adulta, que és a cavall entre aquestes dues situacions, és la que viu el present en tota la seva dimensió. I el desencís de la nostra època s’estableix bàsicament en aquesta generació. Els ancians, bé perquè tinguin esperit juvenil o bé perquè ja estiguin més enllà del binomi encant-desencant no solen ser presos pel desencís en el sentit polític de la paraula.
“CONTRA FRANCO VIVÍEM MILLOR”
Mai se sap qui és qui inventa expressions felices que després es posen de moda. Recordaran vostès que davant de l’enyorança franquista materialitzada a la consigna “amb Franco vivíem millor”, es va forjar aquesta altra expressió paral·lela i, en certa manera antitètica, segons la qual “contra Franco vivíem millor”. En un cert sentit és veritat que contra el dictador vivim millor perquè aleshores sí que no corríem cap risc de caure en el desencís. Estàvem tots immersos en la lluita contra aquell règim.
No crec que jo hagi estat una de les persones que durant el franquisme més hagi patit. Penso, al contrari, que qualsevol de vosaltres ho pot haver passat pitjor. He repetit moltes vegades que vaig tenir l’encert inconscient de saber ser fet a temps. Pensin que jo mai vaig fer classes amb la Força Pública dins de la Universitat. Sempre vaig parlar a la meva càtedra amb tota la llibertat. Naturalment, es dirà que per això me’n van separar. Doncs sí, va ser per això, però el que va venir després va ser pitjor. Els recintes universitaris estaven presos per la policia que va muntar una caserna dins de cada edifici i allà eren nit i dia. No haver passat per aquesta experiència és relativament feliç.
No em considero, doncs, una persona que hagi estat gaire perseguida. A mi m’impressiona molt cada vegada que veig algun dels vells companys que han passat problemes i calamitats. Jo he estat retingut en diferents ocasions a comissaria, però aquí va acabar tot. Es va dir que vaig estar una vegada empresonat, però no va ser cert. Havia de passar una nit a la presó, però un amic meu va comprometre la seva paraula i vaig poder dormir a casa seva.
Ens trobem que en aquella època vivíem en l’opressió, i, a més a més, en una mena de trànsit d’espera d’un Apocalipsi, o d’una Pentecosta encara que la veritat és que creients o laics, tots els que tenien l’esperança d’un règim millor vivien en una situació que era just l’oposada a la del desencís.
És veritat que això ens sol passar no només en els grans esdeveniments comunitaris —com és el canvi de règim— sinó també en els petits esdeveniments de cada dia. Aquí veig joves que potser aquest cap de setmana se’n vagin a una festa. Segur que el millor per a ells és la vigília perquè se somia amb el que li pot passar l’endemà. Especialment, la festa potser està bé, però també potser que no doni la mesura del que un s’havia imaginat a la vigília.
LA DEMOCRÀCIA ERA UNA NENA
De manera que, encara que aquest règim anomenat democràtic ens agrada a la majoria de nosaltres, ens ha portat un cert desencís. L’aurèola amb què havíem revestit la paraula democràcia era tan gran, que semblava que una vegada que vingués portaria la felicitat per a cadascun de nosaltres, individualment considerats, i també per a la col·lectivitat.
D’altra banda, la democràcia era una nena a la qual portava agafada per la mà algú que no li tenia gaire afecte, sinó que l’han portat de mala gana, contra la seva voluntat. Naturalment, això ha evitat el xoc, la revolució, la ruptura amb el cost social, econòmic i vital que hi hauria implicat. Però ara tenim una cosa que només remotament s’assembla al que nosaltres havíem imaginat als vespres. Havíem somniat amb la revolució i ens hem topat amb el contrari, amb la reforma.
El desencís es converteix en un fenomen que ens envolta a partir d’aquestes premisses. Tanmateix, el desencís ha de reafirmar la nostra voluntat de continuar lluitant. Crec que de tant en tant ens interessa patir perquè en definitiva així és la vida, la vida individual i familiar, la vida dels micromóns que constituïm tots i cadascun de nosaltres.
Perfil
José Luis Lopez Aranguren (Avila, 1909 – 1996) Filosop i escriptor castellà. Docior en filosofia i llicenciat en dret. Després del seu primer llibre, La filosofía de Eugenio d’Ors (1945), es donà a conèixer a un públic més ampli amb col. laboracions a revistes, especialment sobre tema religiós, que el convertiren en un dels capdavanters de la renovació cristiana a la península. A aquesta època pertanyen el seus llibres Catolicismo y Protestantismo como formas de existencia (1952), en el qual exposa la teoria del “talante”. Catoliscismo dia tras dia (1956) fou objecte d’atacs dels sectors integristes, i provocà vives polèmiques.
UN COMPROMÍS MORAL
Sortir del desencís no és una decisió de caràcter intel·lectual. Cal tocar fons probablement i quan s’arriba a aquesta situació límit serà el moment de retrobar-se amb l’existència política. Fixeu-vos que fins a arribar a aquest moment cal salvar un problema important: què és el que entendrem per democràcia. Està bé que pensem que pot ser una institucionalització diferent de l’anterior, però no és en si mateix entusiasmant. I sobretot no pot produir aquesta revolució interior a cadascun de nosaltres. La democràcia és una tasca de compromís moral.
Aquest sentit és el que subratllava abans d’arribar a Santa Coloma. El cristianisme, per exemple, ens va portar, i ens porta, encara que s’hagi perdut la fe, aquesta capacitat de compromís. Per això, malgrat que la democràcia ens l’hagin imposada per la via de la continuïtat i la reforma, encara que hagués vingut pel camí reial, no seria una
democràcia que renovés els nostres cors i el nostre ésser si no la incorporem a nosaltres mateixos.
La democràcia és una aposta moral i queda en tercer terme el fet que hi hagi un Parlament, uns partits polítics legalitzats o que uns estiguin governant i uns altres a l’oposició.
