Santa Coloma, present a l’exposició de La Model sobre la darrera dècada franquista

AGUSTINA RICO
Un enorme plafó amb els rostres dels cinc darrers executats pel franquisme rep els visitants de l’exposició I després de Franco, què? (1965-1975) a l’antiga presó Model de Barcelona. Els militants del FRAP Baena, Sánchez Bravo i García Sanz i els militants d’ETA Paredes Manot (Txiki) i Otaegi, condemnats a la pena màxima, van acabar els seus dies el 27 de setembre de 1975, dos mesos abans de la mort de Franco. L’exposició recull la dècada anterior al final del dictador i com s’albirava el futur quan aquest ja no hi fos.

Impressiona l’antiga presó, reconvertida en centre cultural i de memòria històrica, immersa també en un projecte de construcció d’equipaments, però no modificada ni disfressada ni suavitzada en el seu impactant interior. Un document físic de memòria històrica que ha de romandre dempeus per saber i per recordar tot allò que va passar. El que ens va passar, no fa tant de temps.

L’exposició ocupa dues de les galeries que s’estenen des del panòptic central. No sé si se’m van escapar, però vaig trobar a faltar alguna fotografia d’advocats defensors, un col·lectiu tan important en el franquisme. En les exposicions, si hi apareixen uns no hi apareixen uns altres i es pot fer una injustícia, però en uns altres apartats d’aquesta mostra, per exemple el de l’humor gràfic polític – tan significatiu també de l’època- els que hi apareixen són importants, però no hi són tots. Passa el mateix amb els cantautors. Magda Oranich, advocada en mil batalles -com diu el títol de les seves memòries- amb el seu company Marc Palmés, va ser advocada de dos condemnats a mort, Txiki i Salvador Puig Antich (executat a la Model el 2 de març de 1974). Per això i per moltes altres causes i per ser pionera en un món llavors molt d’homes trobo qui hi hauria de ser.

Téllez i els capellans rojos

En el recorregut per l’exposició hi ha diverses referències al moviment reivindicatiu a Santa Coloma de Gramenet. En l’apartat dels canvis en el si de l’Església en la línia del Concili Vaticà II (1963-1965), apareix el moviment dels capellans obrers, els anomenats capellans rojos, que propiciaren el diàleg entre cristianisme i marxisme. Il·lustra aquest punt la coneguda fotografia de l’equip de capellans de Santa Coloma: Josep Catà, Andreu Alerany (seminarista), Jaume-P. Sayrach, Antoni Antonijoan, Josep Sánchez, Lluís Hernàndez, Julio (capellà argentí de visita), Salvador Cabré i Joan Morán.

Hi havia molta gent recorrent la presó i l’exposició el vespre de la Nit dels Museus. Famílies senceres i molts joves. Al·lucinaven, com es diu col·loquialment. ” Aquí vivien? En aquesta cel·la hi havia lliteres?” I en una de les cel·les trobem una de les diverses referències colomenques que hi ha a l’exposició. Una enorme fotografia del Téllez torturat. Francisco Téllez Luna, com un modern ecce homo, en una imatge que ja és icònica, va ser el primer cas de tortures denunciades -el desembre de 1975- després que morís Franco.

Impacta la fotografia, impacten els vídeos i les fotos del final de Franco, els diaris amb la repercussió internacional del fet, impacta el record de moltes cares històriques a l’exposició. Impressionen les galeries, el locutori i la paqueteria on hi havia instal·lat el garrot vil amb què van executar Salvador Puig Antich. I venen a la memòria els records de les mogudes dels presos de la COPEL, les vagues de fam i les llargues temporades de Xirinacs a la porta de la presó al carrer Entença.

Una exposició per visitar i revisitar fins al 18 de juliol (inclòs). Un espai per aprendre, per reflexionar, per recordar i sobretot per no esborrar el passat, per no oblidar d’on venim.