Gent de metro: un infant
Postals postnadalenques
JORDI VALLS POZO
Claudio Magris en el seu llibre El Danubi exposava el transcórrer del riu amb els elements que formaven el paisatge i conformaven la identitat d’uns territoris de frontera entre les tres grans cultures europees: la llatina, la germànica i l’eslava. A grans trets, el riu esdevenia un símbol de convivència i la suma cap a una nova identitat, la de la Unió Europea. Joc d’afluents, d’aiguabarreig i perquè no dir-ho d’una certa confusió humana. Hi ha un moment que Magris s’obsessiona a trobar les fonts originàries del Danubi i el que sembla molt clar, acaba amb una gran imprecisió. Això passa a tots els rius, els grans i els petits, una mica l’atzar geogràfic, la permeabilitat del terreny, les depressions, els aqüífers freàtics, com a elements invisibles a la nostra percepció però que condicionen el pas d’un riu. Com les muntanyes que són onades de terra que les plaques van movent a poc a poc, els rius també varien en cabdal o en circuït als capricis dels moviments interns.
La majoria de les poblacions humanes s’organitzen al voltant de l’aigua, imprescindible per la vida. No és estrany que configuri bona part del món simbòlic de les persones que habiten les poblacions properes, ja sigui el Nil de Naguib Mahfuz, l’Ebre de Jesús Moncada o el Mississippi de Mark Twain, els rius fonamenten cultura humana i són tan ancestrals i misteriosos com un oceà o una serralada perduda entre les neus. El riu Besòs no s’escapa d’aquesta interacció cultural i és un bon exemple d’antigor i modernitat sorprenent. Abans però, caldria que ens demanéssim si el Besòs té les característiques en aparença semblants al riu Évre, afluent del Loire, que va merèixer l’escrit de Julien Gracq Les aigües estretes. No és ben bé el mateix cas, no és pot oferir una visió del riu des del llit del riu, el Besòs no és navegable i les ciutats al voltant, han viscut d’esquenes, per la degradació industrial de les lleres, fenomen que ha provocat un altre tipus de relació, Besòs-ciutat, durant dècades. Un riu però, no s’explica només des d’on un l’observa, en el meu cas, des de la proximitat del Pont de Santa Coloma i les vistes del chicane de “Scalextric” que és l’enginy d’accessos del Nus de la Trinitat.
Hem de començar des del principi, als afluents que nodreixen el riu Mogent. A la riera de Cànoves, no és l’únic lloc, però des d’aquest punt d’observació s’observa un naixement encara jove i de pas audaç, allà on té sentit el pensament d’Heràclit: “Un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu”. I de fet, ni tant sols és el mateix ésser aquell que torna a fer el bany. Els petits gorgs de la riera de Cànoves, per mi simbolitzen el principi juganer i renouer dels preludis musicals, o just abans, quan l’orquestra afina els instruments i els suma al conjunt de sons dispersos que tendeixen a indicar una conjunció misteriosa, íntima i amb molta atenció sublim, abans que arribi el relat esperat, la simfonia. I arribem al Mogent, el nom ja és una revelació, Rivum Mugientem o Flumine Mugent, riu que mugeix vint-i-un quilòmetres sense aturall, com una vaca al seu pas pel Vallès: de Llinars a La Roca i seguint fins a Montmeló on acaba confluint amb el riu Congost, en un aiguabarreig que configura una nova realitat fluvial.
El Congost que neix a la Font del Regàs, endins, a la Catalunya Central, als espadats occidentals de la Plana de Vic. Gairebé una marató de riu amb els seus quaranta un quilòmetres d’extensió fins a confluir amb el riu Mogent. Passa per poblacions com Centelles, Aiguafreda, a l’arribar a la Garriga, el Congost pren una certa importància, del riu parteix una resclosa d’on es distribueix al Rec Monar que nodreix els camps i acciona el Molí de Can Blancafort fins que arriba a Granollers, allà al riu se l’anomena Congostell, existeix també Can Congostell a Vilanova del Vallès. Entre polígons industrials i carreteres, el Congost es va degradant i afluixa la seva intensitat. El riu Besòs és el resultat de l’agonia dels rius. Un espai de convergència fluvial.
El Tenes és un riu salvatge, es forma a mil metres, entre valls estretes. L’origen remet al Torrent de la Font de la Collada al Torrent de Rocallisa a la font que dona vida al Torrent de la Sauva Negra, la veritable ànima del Tenes. Una ànima misteriosa i plena de foscúries i geografia abrupta, on les dones d’aigua cercaven la perdició dels badocs. El cant i la bellesa les identificava. Quan és lluna plena si pareu atenció, sentireu com canten a redós de les olles profundes. Al Torrent de Vallderrós, un dels afluents del Tenes, hi ha el gorg de Les Donzelles, prop de Riells del Fai, es conformen les evocacions dels esperits fantàstics, de religions perdudes enllà del temps, les llegendes de les dones d’aigua que duen arbitràriament la fortuna o la desgràcia als embadalits. Una geografia abrupta, els Cingles de Bertí on s’aixeca l’església gòtica de Sant Miquel de la comunitat benedictina i els salts d’aigua espectaculars. Conforma la Serralada del Prelitoral en una frontera natural que separa la comarca del Vallès Oriental i el Moianès.
La Riera de Caldes dona nom a Caldes de Montbui, famosa població de reconegudes aigües termals que ja van fer servir els romans. És gairebé un filament d’aigua que passa per Santa Perpètua de Mogoda. Entre Mollet i la Llagosta presta l’aigua al ramal principal.
El Ripoll, al segle IX Rivipollensis, probablement amb el significat de riu petit. L’any 1962 s’hi va produir la gran riuada, silenciada pel franquisme, que va ocasionar una de les grans mortaldats del segle XX, hi havia molts barris d’autoconstrucció sense garanties, que després de fortes pluges i amb la conseqüent crescuda del riu se’ls van endur per davant. La tragèdia va tenir un gran abast. El llibre de José Carol La riada publicada l’any 1966, descriurà la catàstrofe, en una novel·la coral on es mostra la consciència dels protagonistes, gent humil que construeix la seva pròpia història en una terra d’acollida. Màrius Sampere farà la descripció poètica del mateix fenomen al pas per Santa Coloma i Sant Adrià de Besòs, la “Balada del Déu, el riu i la mar” un dels poemes més bonics dedicats a un riu.
El Ripoll davalla del massís de Sant Llorenç del Munt en una atmosfera salvatge, forestal. Passa per Castellar del Vallès, Sabadell, Barberà del Vallès, Ripollet i a Montcada i Reixac empeny el riu Besòs a la depressió oberta fins a mar.
_____________________________________
LLIBRES CITATS
El Danubi. Claudio Magris. Edicions 1984.
Les aigües estretes. Julien Gracq. Quaderns Crema.
La riada. José Carol. Ed. Planeta.
Demiürgia. Màrius Sampere. Columna. (Inclou el poema “Balada del Déu, el riu i la mar”.)
Balada del déu, el riu i la mar
He vist déu baixar pel Besòs,
l’única vegada que l’he vist, mai més.
Va ser un matí molt clar, brutalment clar,
ho havia de ser. De sobte, el cel retrocedí
fins a l’espai de la pietat, el color blau tancava
el cicle de les pluges espesses i fosques, un vent fi,
sempre frontal, maldava per endur-se
tots els danys de la nit. Però les veus del soterrani
lloaven la crescuda del riu,
l’aigua, escumosa, pervinguda,
del mal del fang, s’havia alçat dotze pams
per damunt de la seva pròpia respiració,
arrossegava soques i bidons, el turó negre
d’un ventre fart de mort, palmons i rates, tot allò concernent
a la primera pregunta del món. Vaig dir-me
que devia ser Ell, surant en l’oli i la bromera
dels àcids expulsats pels furtius onanistes
amants de taques i canals: Déu anava a mar,
vaig refer la vella història: de primer
s’hauria esgarriat dalt la muntanya
del Sanatori de l’Esperit Sant, per això, per fugir-ne,
hauria davallat als carrers tristos de Sant Adrià
on la gana i la munitat l’haurien emmalaltit, després,
més blanc i magre que la puresa, efectivament tísic,
hauria escopit sang als dos marges del riu i esperaria
que florissin, agraïdes, la runa i la mala herba,
però vingué la tempesta. Així devia haver estat
i ara anava a mar. Ho fa per tres raons
de pes: per no tornar a caure en l’error d’ésser vist,
per guarir-se amb el iode i la sal, per recobrar
la immensitat perduda. Allà, al capdavall del riu,
entrarà en el circuït de les taronges d’or,
es complaurà que el peix i la lluna siguin u,
coneixerà el vell Ulisses, que mai no tornà a casa:
amb ell repetirà el periple
de l’ànima nostra, també feta aigua.
MÀRIUS SAMPERE. Demiúrgia. Ed. Columna, 1996.
7 Comments
Un text magnífic i interessantíssim de Jordi Valls i un poema impressionant de l’enyorat Màrius Sampere. Moltes gràcies!!!
Hola Jordi, que oportú o que màgic. Avui m’he llevat pensant en l’aigua i em sentia meravellada i alhora ignorant: què és aquesta delícia que s’esmuny pel meu cos amb tanta tendresa i amb tanta bellesa que em fa caure en un buit de coneixement? Quin viatge m’has ensenyat a fer per les terres que ara mateix l’envolten, entre Llinars i Sant Esteve on ara soc. Gràcies per aquest article que és tot un viatge.
Com tots els rius, el nostre també té una llegenda funesta. Quan jo era petit -ves a saber si era un invent dels pares per allunyar-nos-en o una realitat- corria la brama de què el riu tenia dos corrents d’aigua, una visible i una altra oculta. Un nen del meu cole, el nacional de carrer Wagner, compta-hi que no fos l’any 65 o 66… va anar a banyar-se i en un tres i no res va ser engolit per un remolí. Mai més vàrem saber d’ell. Els remolins comunicaven el corrent de sobre amb el de sota, com si fos un terrible embut.
Avui he vist que els tècnics de l’ACA fan prospeccions a la llera del riu per veure si troben un bon corrent freàtic del qual extreure aigua que ajudi a pal·liar la sequera. “El corrent que es va portar el nen del meu cole”, he pensat.
Un article fantàstic!
En un proper article, el vinent o l’altre, explicaré el Besòs inserit com a riu a la gran urbs. Els remolins que comentes, Eugeni, han aparegut a llibres de Pérez Andújar i de Julià de Jòdar, concretament a “Metall impur”. Josep Sol té un relat inèdit que també en parla. D’altra banda també he sentit testimonis vius de gent de la teva generació que en parlava de la traïdoria de les corrents fluvials. El Besòs un riu perillós, també. M’alegra que us hagi evocat l’article i el poema del Màrius Sampere per mi és canònic, un dels poemes més bonics mai dedicats a un riu. Abraçada a tots.
Magnífic, Jordi, aquest article sobre els orígens del nostre riu.
Magnífic article i magnífica introducció, Jordi. De petit em vaig banyar moltes vegades al Besòs, prop d’on hi havia la Damm. Ens advertien dels remolins. També he begut l’aigua del Mogent, gràcies al pou de casa dels meus avis a Vilanova del Vallès. I ara tinc el Ripoll ben a prop de casa. “Nuestras vidas son los ríos…” – “Lo riu és vida”.