Gent de metro: una lectora

Relat literari de JOAN TUDELA

Noia del metro, tens l’esguard al llibre de Joan Salvat-Papasseit, i el poema s’irisa en veure’s cobejat. I el cap de tren s’intriga si giraràs el full: sols per veure’t els ulls! Que les cames se’t veuen, i la mitja és de seda, amb unes fantasies que t’acaronen el turmell, i s’enfilen amunt, fins a besar-te el genoll, i més amunt encara; i tot el metro ets tu. Però els ulls no se’t veuen.

T’endús en la rierada de la teva bellesa inconscient la consciència del qui et mira: aquestes paraules te les hauria dites Carles Riba, que també era poeta, com en Salvat, i tampoc no era de pedra.

Brilles amb llum pròpia, ben bé com un sol dins aquests viaranys subterranis. Enlluernes. La teva gràcia, però, és la seducció efímera de la flor: no hi ha res més fugaç que un enamorament de metro, que només dura tres o quatre estacions.

I la teva mà és fina, i el cotó de color de moda embolica el teu cos esvelt, un cos que és un obsequi, ben esculpides les corbes dels pits i les altres corbes. I les teves sabates de dona. I les arracades, que dansen com les estrelles dins el teu univers sense confins. I el teu perfum de princesa. I, despullat, incitant, el coll, que és per al bes la més bella contrada. I el mar dels teus cabells, que estimen la galta com les ones una platja. I els llavis pintats amb pintures d’amor. Però els ulls no els sabem!

I si jo baixés ara? Mai no et sabria els ulls…

Té, ara, ja he baixat!

_____________________________________

Del llibre Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela