Colonialisme 2.0

OPINIÓ

LLUÍS SOLER ALSINA

El passat 3 de juny d’enguany, la Comissió Europea va adoptar un conjunt de mesures amb l’objectiu de reforçar l’autonomia digital de la UE que, entre d’altres àmbits, inclou potenciar el desplegament de codi obert a nivell europeu, legislació sobre la IA i els “núvols digitals” i, sobretot, un full de ruta per a la digitalització. En aquest enllaç hi trobareu la informació bàsica: Reforzar la soberanía tecnológica de Europa | Configurar el futuro digital de Europa

Esperem que, a diferència del que habitualment succeeix al nostre continent, aquesta iniciativa es tradueixi en mesures tangibles i, per damunt de tot, suposi un capgirament radical de l’orientació europea en matèria de tecnologies digitals. 

I és que el que està en joc és molt important. Som davant un repte existencial. La confluència de la digitalització, la intel·ligència artificial, la robòtica i l’anomenat “internet de les coses” ho està capgirant tot. Economia, finances, comunicació, societat, cultura: no hi ha cap àmbit que no s’hi estigui veient profundament sacsejat. Doncs bé, en aquesta transformació radical Europa ocupa una posició marginal. I subordinada.

Marginal, perquè anem a remolc, totalment a remolc, de les dues grans potències que lideren aquest canvi: els Estats Units d’una banda, i la Xina de l’altra. Fins i tot països com ara Taiwan, Corea del Sud, Israel, l’Índia o Rússia, amb un PIB molt inferior a l’europeu, ens estan passant pel davant. En aquesta cursa, unes poques grans corporacions i plataformes tecnològiques controlen el mercat, tot gaudint d’una posició que podem titllar d’oligopoli. Doncs bé, entre aquestes empreses, no n’hi ha cap europea. Cap. Cosa que, de retruc, afecta el conjunt del teixit productiu. A tall d’exemple, a començaments de segle érem capdavanters en energies renovables, automòbils de gamma alta —gairebé tots els rics que retractava Hollywood anaven amb Mercedes o altres marques del Vell continent—i trens d’alta velocitat. Ara, en canvi, les empreses xineses ens han guanyat la partida: produeixen més, a un preu menor… i amb una base tecnològica més avançada. La conseqüència? Fàbriques que tanquen, llocs de treball que es perden, dèficit comercial en augment. 

I subordinada, perquè les nostres empreses, així com les nostres entitats i fins i tot les nostres administracions, depenen cada cop més del programari i la tecnologia nord-americana (o xinesa). Cosa que vol dir que perden —que perdem— el control sobre les decisions clau. En (l’improbable) cas que ens plantéssim davant l’administració Trump i exigíssim la nostra sobirania geoestratègica i militar, les grans empreses nord-americanes, que, ara més que mai, van de la mà del govern del seu país, en tindrien prou amb anul·lar, col·lapsar o adulterar el programari tecnològic, fent que els nostres avions de combat, els nostres tancs i els nostres sistemes d’intel·ligència esdevinguessin un munt de ferralla inútil.

La cosa, però, no acaba aquí. Ni de bon tros. Dependre d’aquestes grans plataformes tecnològiques equival a cedir-los el control de les nostres dades. És a dir, de la nostra privacitat. I facilitar-los l’accés a la seva font principal d’ingressos i poder. Car les dades personals —els llocs web que visiten, les xarxes socials en què participem, les nostres consultes, les compres que fem o la nostra geolocalització— serveixen perquè ens coneguin millor i, per tant, ens puguin vendre tota mena de béns i serveis. I també perquè ens ofereixin continguts —milers i milers de vídeos, dades, textos, enllaços i contactes— que ens generen addicció, modulen la nostra visió de la realitat i reforcen els nostres biaixos, aïllant-nos així de l’altre. Ras i curt: les dades són el petroli del segle XXI, són la font per excel·lència d’ingressos, rellevància mediàtica, impacte cultural i poder polític. I nosaltres, els europeus, les estem cedint en benefici d’altres i sense cobrar res a canvi. I, en fer-ho, ens estem convertint en una colònia digital. 

Una colònia, sí. Car l’autèntica essència del colonialisme no rau en l’ocupació militar, ni en la imposició explícita i directa del poder polític, sinó en articular un sistema de dominació en virtut del qual uns territoris i uns segments de la població subministren, a baix preu o fins i tot de manera gratuïta, els recursos dels quals s’alimenten les grans corporacions de les potències colonials. Unes grans corporacions que, paral·lelament, anul·len i ofeguen el poder de qualsevol empresa o entitat autòctona que els pugui fer ombra. El fet que bona part dels rajàs de l’Índia conservessin llurs títols i estatus sota el domini dels britànics no va impedir a aquests darrers fer-se amb el control de les matèries primeres, destruir per complet la producció tèxtil índia i extreure’n beneficis enormes. O, en el cas de la Xina, ni tan sols va caldre cap invasió militar. Unes poques victòries militars puntuals, les conegudes com les “guerres de l’opi”, foren suficients per a garantir al govern i a les empreses britàniques el control dels seus ports, inundar aquell país amb drogues, aprofitar els seus recursos clau i vendre-hi tota mena de productes, enfonsant així el teixit productiu xinès.

Fou així com les potències europees cimentaren el seu poder durant segles. I fou així com el capitalisme es consolidà. Unes poques grans corporacions controlaven, amb el suport dels governs de les potències colonials (i, gairebé sempre, amb la col·laboració dels autòcrates locals), les matèries primeres, energia i recursos valuosos que, un cop degudament processats a baix cost gràcies a una mà d’obra explotada i mal pagada, eren venuts tant a la metròpoli com a les classes dirigents de les colònies. Venudes, però, no pas en condicions de lliure mercat, sinó d’oligopoli asimètric: les colònies eren forçades a obrir de bat a bat els seus mercats, infraestructures i recursos clau, mentre que la metròpoli tancava els seus mercats a les empreses dels territoris dominats. 

Les conseqüències encara perduren: molts països del sud, avui nominalment lliures, segueixen depenent de governs i corporacions alienes, fet que, sumat a la corrupció sistèmica de les elits locals —una corrupció útil als interessos d’aquests primers— en perpetua llur dependència i llur subdesenvolupament. 

Una lliçó que la Xina actual ha après a la perfecció: pràcticament totes les decisions rellevants del seu govern i de les seves empreses clau van encaminades a garantir el control dels seus recursos i reforçar la seva sobirania tecnològica, productiva i cultural. I nosaltres? Fins ara, sembla que l’hem oblidada completament. Esperem que la situació canviï ja.