Gent de metro: companys de viatge

Relat literari de JOAN TUDELA

Maig del 1988. Deu tenir la meva edat, si fa no fa. És a dir, ja no és jove, però encara és jove. Disposo de quatre estacions de metro per mirar-la, per imaginar-la; és un passatemps per matar el temps mort de l’itinerari subterrani. Si ens haguéssim conegut en certa ocasió, ens hauríem besat, estimat, casat, odiat, reconciliat i potser fins i tot divorciat: hauria estat la dona de la meva vida. Manuel Vicent va pensar aquestes paraules davant d’un semàfor, mentre esperava el verd per a vianants, i abans de perdre de vista la dona que era a la voravia contrària, mirant-la. Segles de controvèrsia sobre si la nostra vida la governa Déu o la llibertat, i potser són els atzars els que fan i desfan. Però tant se val. 

Deu viure amb l’home de la seva vida. S’haurà il·lusionat, engrescat, enlairat, entrebancat, cansat i potser fins i tot enfonsat; haurà tocat el cel amb les mans, i haurà viscut un infern. Ben segur que ningú no l’ha avisada, de bon començament, que no hi ha rosa sense espines. Que els anys fan malbé la silueta, la pell, el caràcter i tot, i s’enduen la innocència i la ingenuïtat i no ens les tornen mai més, però ens regalen a canvi una mica de saviesa. Que els anys fan ajupir el cap a l’altivesa, i erosionen la generositat com les ones el rocam, però fan créixer, en canvi, aquella tendresa indiscriminada que els antics en deien compassió, els capellans anomenen pietat i els ideòlegs, solidaritat. Que els fills –deu tenir-ne, de fills– ens tornen més vulnerables, però també més arrelats. La vida ens ha ensenyat lliçons útils per al dia de demà, però mentrestant hem hagut de caminar una mica a les fosques. Som una generació sense mestres, com totes les generacions. Només tenim companys, companys de viatge. 

_____________________________________

Del llibre Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela