2010
setembre
5, diumenge
Soroll
He estat gairebé fins les tres de la matinada a casa del Manel i l’Elena, amb un grup d’amics. A l’escenari, el músic Peret cantava. Mai no havia vist la plaça de la Vila tan plena de gent. Nois i noies movent-se, bevent, enraonant. El murmuri de les converses era com una capa espessa que cobria la plaça. Al damunt del murmuri, la música que sortia de l’escenari. El soroll era tan intens, tan fort, que quan anava cap a casa, ja al carrer La Plata, encara m’arribava l’estrèpit musical, com si l’orquestra i el cantant estiguessin a la plaça dels Enamorats.
Ho vam comentar, a la terrasseta dels Valls: per què sempre que hi ha un micro el volum dels parlaments i de la música s’eleven a la màxima potència? La gent surt al carrer, en diades com la Festa Major, per trobar-se, per beure una cervesa, per enraonar. Per ballar... ¿Com es pot fer, tot això, de manera tranquil·la i agradable sota el tsunami musical? Els altaveus haurien de portar el so als assistents. Com un acompanyament. Com el subratllat festiu de la joia de la trobada. Però mai no és així sinó una explosió desvergonyida del soroll.
Parlant del soroll, no sé qui va dir que havia fet una petita enquesta sobre els trabucaires i explicava que de les moltes persones interrogades només una va dir-li que li agradaven. Els sents estant distret i sempre l’estrèpit et produeix un ensurt. Molts nens es tapen les orelles o ploren. És un exemple més de la cultura (o de la incultura) del soroll. ¿No es podria anar virant cap a unes celebracions que cerquessin l’equilibri entre el so i un cert silenci acollidor? Sé que aquest discurs té un so extraterrestre perquè vivim en un món sorollós que sembla tenir por del silenci. Per constatar els efectes trabucadors d’aquesta cultura n’hi ha prou en veure com any rere any la Festa Major comença amb un pregó que, indefectiblement, mor sota el xivarri de la gentada que omple la plaça.
No m’estranya que la gent perdi la capacitat d’escoltar sons més subtils que els del soroll.
Màrius Sampere,
Medalla d’Or de la Ciutat
Dissabte, 4
Amb el Màrius, al turó del Pollo, davant del monòlit del GR-4, on hi té un bell poema / Fòrum-Grama
Avui l’Ajuntament lliura al poeta Màrius Sampere la primera medalla d’or de la nostra ciutat. Jo no podré ser-hi perquè l’acte coincideix amb una celebració familiar, fora de Barcelona, però hi seré en esperit i a través d’aquesta glossa, que quan arribi a l’Ajuntament li entregaran, impresa en un full. Em fa il·lusió, a més, dedicar-li aquesta columneta del meu Dietari i, ni que sigui de manera modesta, estendre a través d’Internet el reconeixement que Santa Coloma li tributa.
Màrius és un poeta molt bo. I encara que jo no sigui un especialista en literatura, puc afirmar que la seva poesia m’agrada molt, em sorprèn, em provoca, em fa pensar, em fa delecta. I em porta a un terreny comú: una mateixa geografia física –el riu Besòs, la nostra muntanya, el suburbi, el metro...-, una mateixa geografia humana –la gent- i, sobretot, el món de “més enllà de tot” perquè Sampere viatja enfilat en les preguntes transcendentals. Llegint-lo, em trobo “discutint” sempre amb ell sobre el sentit de l’existència i sobre Déu.
Més ençà de tot això, i sobretot, som amics. Vam treballar una colla d’anys a l’Heura i ens trobem sovint a dinar, amb molt agradables sobretaules a casa seva on solem pujar, el Robert Cama i jo, a prendre un cafè, i un whisky –rere la mirada “vigilant” de la Maria del Carme. Quan el veig assaborir el licor, o recordo el poema que em va dedicar en què evoca les mallerengues que em feien tan feliç, tinc la impressió que el Màrius ens enganya, o que no acaba de conèixe’s. És un nen, un nen que estima tant la vida que s’amaga rere de grans filosofades per protegir de la crueltat del món el seu fràgil paradís.
N’hi ha prou veure’l: als ull hi té tot el blau del mar. També el blau del cel!!
Festa Major: la ciutat al carrer
Divendres, 3
Cartell de la Festa Major de 1977, la primera que vam organitzar els ciutadans / JPS
Ahir deia que l’àgora grega és la imatge més suggestiva de la democràcia. Un espai físic, ben concret i delimitat, on es trobaven els ciutadans per dirimir les qüestions que afectaven la ciutat. El llibre explicava que perquè els grecs haguessin anat agafant consciència ciutadana, un dels elements de que es van valdre van ser les festes i els jocs olímpics.
Nosaltres, quan arriba la Festa Major, tenim l’oportunitat única i extraordinària de “veure” la ciutadania, abocada al carrer. Però si la celebració no té una ànima que identifiqui a la multitud, la festa es converteix en un macro-espectacle en lloc de ser la gran festa del poble. Anys enrere, quan la precarietat dels mitjans de comunicació aïllava els pobles i els pobles no s’havien “secularitzat”, la celebració del dia del patró o de la patrona de la parròquia era la culminació festiva d’un any de treball amb els seus diumenges. La festa major era la festa grossa de la “comunitat”, que ajuntava el vius i els morts, i el cel i la terra. Era la festa “total”.
Perquè festes com la nostra heretin l’antic esperit cohesiu, cal que la festa tingui ànima. Que la gent pugui mostrar amb orgull als familiars i amics de fora les coses maques que fa la seva ciutat, i que, fent-ho, disfrutin. Cal que la festa tingui caràcter i que els ciutadans se la facin seva. Sense el protagonisme ciutadà la nostra Festa Major cau en la rutina i més que la gran festa dels colomencs serà un macro-espectacle.
Fer de la Festa Major un tema de debat seria una manera de mirar-nos-la amb la consciència cívica amb què els grecs cuidaven les seves coses.
La polis
Dijous, 2
D’avui en vuit dies presentarem el llibre Crònica d’una transformació, dedicat als 30 anys d’ajuntaments democràtics, vistos des de la nostra ciutat. El llibre passa de les 300 pàgines però, tot i la seva extensió, es queda curt. Dóna peu, només, per fer una pinzellada, ¡tantes són les coses que es podrien dir del que ha representat la democràcia a Santa Coloma!
Per nosaltres ha estat el naixement de la ciutat, el pas del suburbi caòtic i inhabitable que era la coneguda com a ciutat dormitori -en sentit pejoratiu-, a la ciutat d’avui ben urbanitzada, ben equipada, agradable i fins bonica. A mi, el repàs que hem hagut de fer al preparar el llibre, m’ha mogut a llegir un cop més els paràgrafs que sobre la polis grega dedica Francisco Javier Gómez Espelosín, en el llibre que sempre tinc a mà, Historia de Grecia antigua, (d’Akal Textos). En copio unes ratlles, amb la idea de tornar al tema demà o demà passat...
“A diferencia de lo que sucedía en las ciudades-estado orientales (...) la expresión del poder colectivo era ante todo la asamblea de los ciudadanos que se reunía en el centro urbano. La polis era una comunidad cívica, compuesta por los ciudadanos y sus respectivas familias. El centro político y religioso de la nueva ciudad griega era el ágora o espacio urbanno central (...), eran los propios ciudadanos los que constituían la esencia de la polis”.
Em pregunto si al llarg dels trenta anys de democràcia, els polítics i els ciutadans ho hem tingut prou en copmte.
Mes de setembre
Dimecres, 1
Arribem a un mes que desperta en mi molt bons sentiments. El mes en si, és tristoi. Ho és pel temps que sol fer, per la manera com l’estiu se’na va anant, i perquè els dies s’escurcen mentre el sol s’afebleix i el cel es tapa més sovint, i plou amb freqüència. I hi ha, sobretot, l’experiència dels llargs estius de nen i d’adolescent a Can Fatjó que expiraven lentament tot portant-nos al mes d’octubre. Iniciat l’octubre la tardor ja havia començat i ens tocava anar al col·legi o, més tard, jo al seminari.
Però era una tristesa agradable i consentida, romàntica, un punt melangiosa, que et feia somiar. En aquest acabament de l’estiu els dies es vivien amb més intensitat, per això es recordaven amb tant d’enyor. I venia, abans encara de deixar la casa pairal, la quinzena més emotiva de tot l’estiu, els dies de la verema. Anar a la vinya, controlar els pesadors, arribar-nos al celler de casa dalt del carro ple de portadores, sentint una bona estona abans l’olor del most, i el roncar de la premsadora.
El mes comença amb la festa de la Mare de Déu de Núria, una advocació per la qual sempre he sentit devoció gràcies, sens dubte, a l’eufonia del nom, la bellesa del paratge on es troba el seu santuari, els bonics versos que li dedicà el poeta Maragall i també per l’evocació d’una noieta que es dela Núria, que vam conèixer al Miracle, a l’ombra d’una altra Verge trobada.
Els dies sembla que s’esvaneixin, però deixen un pòsit, com les notes d’una partitura, i quan les circumstàncies es repeteixen, ens sembla sentir l’antiga música.
Facebook
Dimarts, 31
Al final he acabat apuntant-me al facebook. Ja fa temps que la idea de fer-ho m’assaltava amb certa persistència. Hi havia, en primer lloc, que amics i amigues i fins i tot algun desconegut, i no cal dir les nebodetes, m’escrivien sol·licitant-me ser “amics” meus, a través de la xarxa. Suposo que poder anotar al seu perfil que compten amb molts amics, als més jovenets els fa il·lusió. I havia, per fer-me’n, els elogis que els qui hi han entrat me’n fan, alhora que dissipen els arguments en contra de ser una pèrdua de temps, argüint que facebook, com tot, que es converteixi en un passatemps tonto depèn de cada u.
Però la raó forta que veig per entrar en la xarxa és la seva naturalesa, el fet de ser un espai de participació obert, d’un abast enorme. És per això que em temptava, interessat com estic per eixamplar les relacions; penso que enfilat a la xarxa tinc la possibilitat d’arribar amb certa facilitat a tot el món. Per tant –com he anotat més amunt-, m’he donat d’alta. Era a Calaceit. Quan anava al bar El Raconet per penjar a través de l’hiffy la meva glossa al Dietari, m’acompanyaven l’Adrià i el Pablo, seguidors incondicionals de la xarxa, i me’n cantaven mil meravelles. I com qui juga i ho prova, aquests amics joveníssims em van ajudar a entrar al facebook.
L’endemà mateix, quan vaig obrir el correu, em vaig trobar un reguitzell de cartes. En general mostren la seva satisfacció per haver entrat en aquesta mena de món que, suposo, els fa sentir habitants d’un planeta peculiar i, en certa manera, exclusiu. Però és tan dens, que segur que hauré de seleccionar i de restringir l’accés. A facebook –intueixo- passa com en una ciutat: els ciutadans ens beneficiem de tenir la casa arrenglerada al costat d’altres cases i, com més gran és la ciutat, més nombroses i riques poden ser les relacions. Però a casa nostra només hi entren les persones a les que els obrim la porta.
Ser en aquest gran carrer em permetrà penjar al mur els escrits que m’interessa que conegui la gent, i, sobretot, plantar-hi la paradeta del Fòrum, perquè els passants se la trobin.
Somni d’estiu
Dilluns, 30
Vista parcial des del poblat iber Tossal Redó (Calaceit) / JPS
He somiat, aquesta nit, que després que ahir, enfilats al tossal Redó parléssim de la desaparició dels dinosaures i de la vida dels ibers en aquell poblat i, contemplant el magnífic paisatge que vèiem en perfecta circumferència l’Adrià parlés de l’origen del món com efecte del big-banc i digués que aquesta teoria descartava la creació de la que parla la Bíblia, jo agafava un paper i, sota l’encuriosida mirada dels dos nens, hi escrivia les paraules del salm, que diuen: “Oh Déu, que en són de variades les vostres obres, / totes les heu fet amb saviesa.”
Després, havia plegat el paper amb l’escrit en la cara de dins, fins deixar-lo fet una tireta i, alçant-lo per damunt dels nostres caps, els preguntava: “Què hi llegiu, aquí?” I ells, naturalment, em deien que no hi veien res. Llavors desplegava el paper, el Pablo i l’Adrià observaven la quartilla que recuperava la seva extensió original i acabava mostrant les lletres del salm, l’alabança que el salmista dirigeix a Déu, al contemplar la magnificència de l’espectacle de la creació.
“L’acció que he fet –vaig dir- és una imatge del que ens passa. Contemplem l’univers, quedem embadalits davant de paisatges d’una bellesa tan gran com aquest que estem veient, i en cerquem un origen remot perquè de seguida ens adonem que tanta meravella no és fruit dels humans. I ens agafem a l’explicació del big-ban, prou obscura per haver d’indagar més.” Els nens m’escoltaven atents. Llavors els preguntava: “Però, i rere el big-ban, què o qui hi ha?” L’Adrià em deia: “No se sap”. I jo afegia: “Com la cara blanca de la quartilla. No hi ha res escrit. Però la fe pot anar més enllà. Admirant la bellesa del món, podem entreveure l’acció de Déu”.
I m’he despertat. Eren quarts de set del matí. A l’horitzó he vist les primeres clarors del sol.
« Trenta anys de democràcia »
Diumenge, 29
Dimecres passat em vaig quedar a Santa Coloma perquè Grame-Graf ens entregava aquest dia el miler d’exemplars del llibre Crònica d’una transformació. 30 anys d’ajuntaments democràtics, editat per Fòrum-Grama, a proposta d’una comissió formada per Ferran Saro, Joan Carles Mas, Manel Olivés, Chema Corral i jo mateix. Haig de confessar que la veritable ànima del projecte ha estat el Ferran. Militant social i polític des de fa molts anys, creia que no podíem deixar passar l’aniversari dels 30 anys de democràcia sense plasmar, en un llibre, els efectes positius que la democràcia ha tingut a Santa Coloma.
El llibre ha comptat amb el suport de l’Ajuntament i de la Diputació, que han cobert les despeses. Però no és un llibre institucional, tampoc un estudi exhaustiu dels trenta anys, sinó una aproximació amena i descriptiva de la nostra història recent. Almenys em sembla que és el caràcter que l’autora, la periodista Quima Utrera, li ha volgut donar.
Concebut d’aquesta manera, té dos avantatges (que edicions Fòrum-Grama valora): que tot i tenir moltes pàgines, el llibre no et cau de les mans (fins el disseny, degut a Gisela Santanac, li dóna un caire festiu i lleuger); en to periodístic es presenten els fets sobresortints i, per valorar-los, moltes persones hi aporten la seva visió personal, cosa que convida el lector a dir-hi també la seva. No cal dir que el Fòrum rebria amb satisfacció les opinions que les expressades en el llibre suscitaran en els lectors; donant-les a conèixer, enriquiríem el pensament que sobre una etapa transcendental de la nostra història tenim el colomencs.
El llibre es presentarà el 9 de setembre, a la Biblioteca Salvador Cabré, del Singuerlín.
Camp i ciutat
Dissabte, 28
Em pensava que no podria enviar la glossa d’ahir, ni la d’avui, ni la demà diumenge, perquè em vaig deixar el pen que em connecta a Movistar, i el cyber-cafè del poble l’han tancat. Sort que a l’Ajuntament em van dir que hi ha tres bars que tenen hiffy (a la Biblioteca local també, però a l’agost no obren), i des del bar de la plaça vaig poder penjar el meu escrit al nostre web. Avui també espero fer-ho, però supeditat al programa que acordem fer.
Aquests avenços de la informàtica eren inimaginables, uns quants anys enrere. Recordo el sistema telefònic que teníem a Can Fatjó, els meus anys d’adolescent. El telèfon era un aparell que ens permetia contactar amb la central telefònica del poble. Per comunicar amb la senyoreta encarregada feies girar una maneta ben de pressa fins que ella se n’apercebia i donava senyals de vida. Manipulant els fils aconseguia fer el pont amb la centraleta de l’interlocutor desitjat, fins que sonava la seva veu. “Parli!”, et deia la telefonista i ho feies acostant-te a una mena d’embut que estava fixat a la paret. Un diàleg entrebancat, les veus tan aviat s’acostaven com s’allunyaven, o es tallaven... Ahir, en canvi, mentre em bevia una tònica, en un dit i fet vaig penjar el text, i vaig enviar un correu a Londres i vaig repassar la meva bústia...
Tot això enmig de tranquil·litat immensa d’aquest poble, que sembla haver aturat el rellotge. Em meravella pensar que no obstant el silenci que ens embolcalla, hi ha una infinitat d’ones que clivellen l’espai i ens connecten amb el món “mundial”. No les veiem –com les que emet l’hiffy del bar-, però n’hi ha prou que premi un botó, o endolli un aparell, perquè vingui la llum o ens inundin les notes musicals de la ràdio i la televisió ompli d’imatges i xerrameca l’estància on ens trobem.
Tot fent camí per uns camps d’oliveres, també centenàries, ho comentava amb la Loli i la Salud. I sospiràvem per l’harmonització dels avantatges de la ciutat amb la pau que es respira en llocs com Calaceit.
El temps i les formigues
Divendres, 27
Des d’ahir sóc a Calaceit, amb els Villega-Peralta, on acabaré aquest cap de setmana les vacances. Escric a primera hora del matí, des de l’habitació de dalt, amb la porta oberta, que dóna a una petita terrasseta, on s’enclasta la teulada de la casa, coberta amb teules velles color de fang, que el temps, el liquen i la vellura les han convertit en obra d’art. El temps, donant caràcter a tantes coses! Penso en el vi. Ahir venint cap aquí em vaig aturar a Corbera d’Ebre per saludar una meva cosina de Falset que és al front de la copperativa de Corbera i vaig provar un dels seus vins, D.O. Terra Alta. Els anys han modulat el paisatge d'aquests paratges i donat sabor als seus vins, i els pobles mostren ostensiblement la història, que els ha originat.
Faig aquestes divagacions aixecant de tant en tant els ulls per contemplar la mica de paisatge que el marc de la porta enquadra, i que apareix com a fons del primer terme format pel conjunt de teules i una xemeneia. És un paisatge profund, de planures una mica bombades que s’allargassen fins un horitzó de muntanyes baixes, com ajagudes. I a sobre, ocupant la part més gran del quadre, el cel. El cel d’un dia clar i assolellat, ara tot just despertant-se, i per això l’airet és fresquet.
Els estadants de la casa dormen. Ahir vam anar a dormir ben tocades les dues de la nit. Havíem baixat al bar de més enllà de la carretera i en arribar a casa ens vam entretenir observant dues llargues corrues de petitíssimes formigues, unes anant cap al solar herbós de davant de casa, les altres tornant, tenint com a destí la boca del niu, enla casa de sobre, al que arriben escalant una paret. Les formigues han creat una mena d’autopista –o més exactament una autovia, perquè no paguen peatge- que recorren frenètiques. No veiem que carretegin re. Segurament duen la boca plena de líquid, que aniran a deixar als dipòsits d’hivern del formiguer, ho deduïm perquè una pila de formigues es concentra en una llauna de Coca-Cola, llançada al solar esmentat.
Fragments de la vida al camp. Part del goig de les vacances: el dolce far niente mentre la ment vaga, en la tranquil·la contemplació de la natura.
N O T A:
Des del lloc on ara estic (fins diumenge) tinc dificultats per connectar-me. Pot ser ue hagi de fer-ho, cada dia, per la tarda, com ara. A partir de dilluns l’edició del Dietari s’haurà normalitzat.
Ronaldinho: agraïment
Dijous, 26
Due ratlles, només, per consignar que ahir amb el Gàmper s’iniciava el curs futbolístic del Barça; i per subratllar l’homenatge tributat al grandíssim jugador que va ser el Ronaldinho. El festeig va ser un dels actes que ennobleix el futbol, i que mostra com aquest esport,que és un espectacle de masses, pot revestir-se d’uns valors molt elevats. Gairebé cent mil persones agraint al jugador brasiler el que ha representat pel Barça és un acte edificant, i enormement educatiu. És una demostració que si bé el futbol és passió, pot anar acompanyat de sentiments nobles, com es va veure ahir.
I, naturalment, afegir que normalment la manera de jugar de l’equip, és una meravella i que si no es torça, aquest any també en disfrutarem. La llàstima –o almenys és la cosa que a mi em desagrada- és que la lliga es disputi entre dos equips, el Barça iel Madrid. A part que és un patiment constant l’haver d’estar pendent cada setmana del resultat, perquè s’acaba depenent d’una sola victòria guanyar el títol, em sap greu perquè els altres equips queden com en un nivell inferior, com si en la primera categoria de fet hi haguessin dues competicions, la de la generalitat d’equips, i la particular del Barça i el Madrid.
Penso que la solució seria que els grans equips, els que poden comprar els mllors jugadors del món perquè són entitats econòmicament poderoses, juguessin una lliga europea, amb els primers equips de cada país.
Però, sigui com sigui, repeteixo el que he afirmat més d’un cop: una bona jornada de treball i de relacions humanes que acaba amb un bon partit de futbol, és un dia rodó. I el Barça ens en proporciona molts, de dies així. Sobretot, des que Ronaldinho va passar pel club. Era just que ahir els culers l’hi agraíssim!
Paisatge estival barceloní
Dimecres, 25
El mar i la platja de la Barceloneta / JPS
Vaig a veure un amic a l’hospital del Mar. Des de la seva habitació contemplo el mar. Es veu un tros llarg de platja, plena de banyistes, i el passeig. Quan, acabada la visita surto al carrer, recorro el passeig per disfrutar de la vista. Fa calor però l’airet que ve del mar és molt agradable. I el conjunt fa patxoca. Penso en el canvi que el lloc ha sofert. Quan feia de vicari a Poblenou hi venia sovint. Aquí es trobava la fàbrica de Can Girona i un barri humil i pobre, que em feia pensar en els que descriu Dickens, de la vella Anglaterra.
Després entro a la Barceloneta i m’hi passejo una estona. No és que tingui una arquitectura gaire bonica, les cases són més aviat lletges, però el barri resulta atractiu. Té unitat i és com un poble; un barri mariner, ple de bars i restaurants. I de gent forastera. Vull comprar pernil ibèric perquè m’agradaria per dinar menjar meló amb pernil. Em sorprèn que tots els colmados que visito els regenten homes paquistanís o magrebins, i que els locals ofereixin un aspecte tan poc modern. És al mercat, finalment, on trobo el que busco.
A l’entrar al barri veig un fris escultòric dedicat a Carmen Amaya, on segurament hi havia la font pública que donava servei a les barraques on vivia la popular balladora gitana. El fris porta el seu nom. Recordo que quan vam conèixer els plans urbanístics que afectaven la aquesta zona, hi vam veure una operació especulativa de gran calat, i el grup de persones més actives de Poblenou ens hi vam oposar. Segur que es van tocar molts diners i no ho vam poder aturar. El resultat, però, penso que ha estat positiu. el lloc s’ha regenerat i han guanyat el cel, el mar i el sol, i ara són molts els barcelonins que se’n beneficien.
La bivalència del dinar: crea especulació i, alhora, és motor de progrés.
L’Avui
Dimarts, 24
L’Odei Antxustegi-Etxearte entrevista Màrius Sampere per un reportatge sobre el poeta, publicat a Fòrum-Grama / JPS
Fa dies que volia dedicar la glossa del meu Dietari a l’Avui. Els dies que he estat a Leyre, i els posteriors a La Rioja i a Sòria, el vaig trobar a faltar. Gairebé cada dia trobava LaVanguardia i podia constatar la diferència que la separa de l’Avui. Hi ha hagut una petita anècdota que m’ha empès a escriure la glossa: que diumenge s’hi publiqués una entrevista a Jordi Pujol, en la que l’expresident, per definir la situació política de les relacions d’Espanya amb Catalunya, citava un article de l’Odei, titolat “Bufetada competencial”, “amb un subtítol també molt encertat, que deia El TC dóna via lliure a l’Estat en la invasió de competències”.
La citació de l’exdirectora de Fòrum-Grama, i pel fet de venir d’una personatge de l’autoritat de Pujol, em va aproximar encara més l’Avui (com va endevinar l’Encarna, que de seguida em va trucar per fer-m’ho saber); un diari que veig molt “nostre”, molt meu. Hi trobo articles amb opinions no solament diverses, sinó fins i tot oposades, d’articulistes de la categoria de Salvador Cardús, Ferran Mascarell, Joan F. Mira, Lluís Foix, Patrícia Gabancho, Empar Moliné (cito de memòria i sense voler recordar-los tots). El que més aprecio és que sempre s’hi tracten les qüestions que afecten Catalunya, sigui en l’àmbit polític, en el social, en l’econòmic, en l’esportiu o, sobretot, en el cultural.
No sé en quin moment es troba el diari, com va des del punt de vista financer. L’apropament a El Punt –l’Odei, igual que la Isa Martínez, també exforum-gramera, en realitat pertany a la seva plantilla de periodistes- segur que beneficiarà ambdós rotatius. Quan fa anys va aparèixer l’Avui -el primer diari en català-, vam ser molts els qui vam donar suport a la campanya de llançament. Avui el diari ja no és una promesa, o una empresa que hem de mimar per militància catalanista: és un mitjà d’una gran categoria.
Roque Vidal, Albert Vilalta, benvinguts!
Dilluns 23
Roque Vidal i Albert Vilalta
Són molts mesos esperant la llibertat. El cas del segrest dels cooperants catalans, Roque Vidal i Albert Vilalta, és una mostra més de la bogeria del nostre món. Anaven en una caravana amb tones de material d’ajut per els països pobres. Una caravana pacífica i solidària que a més de alleujar el patiment de moltes persones, era un testimoni de solidaritat. Gent sacrificada i generosa que posen el seu goig en l’ajuda humanitària.
No sé si motius econòmics (segur que sí) o polítics (probablement també), ha dut a unes persones a segrestar-los i retenir-los tot aquest llarg temps d’espera. El fet és una prova del poc valor que es dóna a la vida humana. Mai el fi justifica els mitjans, menys quan aquests atempten contra la integritat i la llibertat d’algú.
M’imagino el patiment dels dos segrestats, la incertesa respecte del seu futur, la privació de llibertat, les condicions en què han hagut de viure. I el patiment de les seves famílies i amics. I de la gent de bona voluntat, que no pot comprendre com hi hagi persones i grups que siguin capaços de jugar amb la vida humana, per obtenir els seus fins (per legítims que poguessin ser!).És bo que ens alegrem pel retorn dels dos cooperants i que de manera especial ens n’alegrem per la de Roque Vidal, un nostre conciutadà.
La desgraciada aventura, però, enlloc de desanimar-nos ens ha d’esperonar encara més a exercir la solidaritat.
Calorassa
Diumenge, 22
Sota la dutxa, platja de Caldetes / JPS
El tema recorrent: el temps que fa, la calorassa d’aquests dies! Una calor enganxosa i molesta, no pots donar quatre passes sense que quedis amarat de suor. Un temps, d’altra banda, ben boig: érem al 15 d’agost i les pluges i la fresqueta feien pensar ja en el final d’estiu, com passava anys enrere. Recordo els campings a les Contioles, al Pirineu; arribats a mig agost, un bon dia plovia. Era el senyal que havíem de desmuntar es tendes de campanya perquè volia dir que l’estiu s’havia acabat.
Aquesta calor té aparellat un goig ben gran: la possibilitat de refrescar-nos sota l’aigua, a casa mateix. Tenir la dutxa i poder-te ficarsota l’aigua tantes vegades com arribes suat del carrer, és un plaer gens menystenible. Tant, que un no en sortiria mai, ho has de fer perquè saps que l’aigua és un bé escàs, però els minuts que hi ets et reconforten, i et deixen nou.
Jo, quan les persones que trobo pel carrer se’m queixen de la calor els parlo de la dutxa. Els contratemps es vencen i en converteixen en palanques de bones sensacions si sabem contraposa’ls-hi els gojos a què donen peu. I aquest de la dutxa el tenim sempre a mà, i és ben barat. ¿per què no l’assaborim en el pic de la calor, pensant-hi?
Mares a l’ombra
Dissabte, 21
Escena captada a la plaça de la Vila / JPS
Rebo un correu amb la notícia de la mort de la mare de la Loli Gómez. No la coneixia personalment, però, de fet, n’anava sabent coses perquè la filla me’n parlava. Una mare a l’ombra, en el significat més ple. En el meu cas, perquè se m’apareixia com el rerefons de la Loli, i sempre em deixava admirat. Me’n va parlar per primer cop, que recordi, un dia que la vaig trobar a Can Ruti i em va estar explicant de quina personalitat tan forta era, i que ja era molt gran, i tenia poca salut.
Les mares a l’ombra!, que ens adonem que acompanyen amics i amigues nostres que trobem en la vida normal i en plena activitat. Els cuidados als pares grans no deixen de ser una càrrega. La Loli ho havia de compartir em sembla que amb una germana i al mateix temps havia de preocupar-se de IC-V de Santa Coloma, de la que ha estat presidenta local fins fa poc, i de la feina de regidora al nostre Ajuntament, i de diputada a la Diputació de Barcelona. Per a filles com la Loli això, tot i suposar-los un treball més, no els ha estat un “destorb” sinó un enriquiment. I,alhora, un testimoni.
La Loli sempre m’ha parlat de l’ajuda que trobava en la seva mare. Dona senzilla però honesta i forta, era la primera a exigir a la filla un comportament digne. Una idea que fa poques setmanes m’expressava una altra regidora, l’Àngeles Pelàez, que en els moments difícils en què va passar el seu partit arran del cas Pretòria va trobar en els consells de la seva mare ja anciana, la força per continuar en el compromís polític.
Hi ha una dita popular que té part de veritat, a l’afirmar que rere un gran home hi ha sempre una gran dona. Potser seria més exacte que rere un bon home i una bona dona hi ha una mare.
La Santa Coloma de Sòria
Divendres, 20
.jpg)
Reproducció de la fotografia amb la notícia de l’existència de la Santa Coloma soriana
Torno al tema de l’esglesiola de Santa Coloma de Sòria. Ahir el vaig voler deixar com a tancat, però quan una cosa es tanca malament, sempre torna. I així ha estat, el primer que he fet avui en començar la meva vida normal a casa, ha estat regirar el material que em va servir quan vaig escriure el llibre sobre Santa Coloma a Catalunya, a la recerca d’un fulletó que em van donar a Calatañazor, que era on havia llegit la nota que en parlava. Aleshores va ser una lectura ràpida, de la que me’n va quedar la idea i res més.
Trobo el fulletó i sí, hi ha el breu text que recordava. És en la fotografia que il·lustra un plànol amb itineraris per la zona. Diu, simplement: “A los pies de las murallas de Calatañazor encontramos la necrópolis (siglo X) de la desaparecida iglesia de Santa Coloma, una de las nueve parroquias de esta villa durante la Alta Edad Media”. La foto és d’una roca on s’hi veuen excavades dues tombes antropomòrfiques. En observar-la, m’adono que abans d’ahir vaig passar a tocar-hi, però des de la distància només em va semblar part del rocam del terreny i, en canvi, vaig indagar la cabana de camp que també surt a la foto, per si oferia algun indici d’haver estat una esglesiola.
Ara sí que deixo el tema per conclòs. De “l’ermita” sé que no en queda res. I veig confirmada la idea de l’antigor a Espanya del culte a Santa Coloma que, més que procedir de la màrtir cordovesa dita també Coloma, es deuria a la fama de la santa de la Gàl·lia que, amb el pas dels francs cap a Santiago, en època de plena reconquista del territori, es difondria pel nord peninsular.
Un queda tranquil al matar el corcó de la curiositat..
Com els pardalets?
Dijous, 19
Un pardal comparteix amb mi l’esmorzar a Nájera / JPS
Vaig ser a Calatañazor però no vaig descobrir les ruïnes de l’antiga esglesiola dedicada a Santa Coloma, ni ningú me’n va saber donar raó. El guia de la parròquia em va explicar que antigament hi havia hagut cinc ermites, la de Sant Salvador, ben conservada, i la de Sant Joan, mig ensorrada, que vaig visitar; de les altres no en sap el nom ni on eren exactament. Em va saber greu no trobar-la, tot i que sospito d’un molí que sembla adossat a un absis romànic...
Aviat, però, em vaig oblidar del tema. M’impactà La Contra de La Vanguardia, l’entrevista amb Michel Maffesoli, sociòleg, que es declara postmodern i que no sense “dogmatisme” ataca els moderns “dogmàtics” (els “tradicionals”), que buscaven, segons diu “la perfecció: l’alliberament de la part fosca per arribar a la llum. Mentre que el postmodern cerca la completesa, és a dir, la integració de la part fosca, homeopatitzar el mal”.
Ve a dir tot el contrari que defensava jo ahir, en parlar del camí. I ho afirma com si la seva teoria fos una novetat, quan és tan antiga com la humanitat. Sempre hi ha hagut qui s’ha plantejat un arquetip d’home, un ideal, sota la llum dels valors, i qui s’ha deixat portar pels instints. “Lo emocional es el rey secreto de nuestro tiempo posmoderno, así como lo racional lo fue del pasado moderno”. I ho corrobora amb l’expressió que soldrien emprar els joves d’avui: “Je m’éclate” (Jo estallo!) d’emoció. Segurament la de Maffesoli és una exageració en contra de l’altra exageració, la de la rigidesa moral del model victorià o purità.
Jo, com els clàssics, el camí està en el tot, en el tot humà, harmonitzat.
El camí de la vida
Dimecres, 18
He caminat una bona estona pel Camí de Sant Jaume, des de Nájera. És sorprenent com quedes imbuït per la mística del camí. Se t’apodera un únic objectiu, caminar. I t’hi aboques amb esperit concentrat. Un camí que és llarg –supera els mil quilòmetres- i que per unes setmanes t’apartarà dels teus quefers habituals, fins i tot de la família –he vist molts homes i nois i dones i noies fer-lo en solitari- encara que hi penses, però des d’una perspectiva diferent. Embolcallat per l’immens silenci d’un paisatge d’horitzons infinits, fas via sense que res t’atrapi, i el camí es converteix en un soliloqui sobre el sentit de la teva vida.
És d’això, del que vull escriure, més que del Camino. La vida com un camí. Qui va cap a Compostel·la té una meta i rere d’aquest objectiu totes les altres coses es relativitzen. Em pregunto si els humans, pensant en la nostre vida, ens adonem que també és un camí, i si ens hem fixat una meta, o si som com les persones que qui va a Santiago veu entretingudes adobant una eina, prenent el vermut, passejant un dia més pel poble, atents al dia a dia... però amb un horitzó poc definit.
Dante se’n va adonar que la vida és un camí i quan va complir els quaranta anys, sentí que havia arribat “a la meitat de la vida” i aleshores es proposà fer la gran reflexió sobre el sentit de la vida. Passà per l’infern, on trobà en un món sense esperança els qui viuen sense cap altre daler que el seu plaer, sentí, al passar pel purgatori la necessitat de netejar els ulls, per poder arribar, finalment, a la felicitat perfecta.
Quan un ha deixat molt enrere la meitat de la seva vida només li queda fer com l’amic Rebull feia amb les seves escultures, quan sortien de la foneria: els donava els últims cops de martell perquè quedessin prou polides, per entrar en el temps en què tot s’atura..
Ponts del Camí
Dlmarts, 17
Pont de Puente de la Reina / JPS
Sóc ja a Nàjera, una ciitadeta bonica i ben vestida, avui poca cosa però que, en temps dels moros, va ser capital del Regne de Navarra, quan els sarraïns van destruir Pamplona. Nàjera era a la frontera dels regnes cristians del nord, cara a acara amb les terres dominades pels àrabs. Era terra estratègica quan els cristians maldaven per reconquerir el territori dominat pels musulmans. Aquí, segons la tradició, es va traslladar el cos de la santa Coloma cordovesa, decapitada el segle IX pels àrabs, i se li erigí un monestir, que ha donat nom al poble de Santa Coloma, de la Rioja. Sigui cert o no, de fet la santa que l`haa suplantat és la màrtir francesa, que va ser la Coloma famosíssima en tota la Cristiandat.
He anat baixant de Pamplona amb un interès especial per dos ponts. El primer, el de Puente de la Reina. Magnífic, elegant, sobre les aigües del riu Arga. Comença just on acaba lal Calle Mayor del poble i és una vigorosa invitació a seguir el Camino endavant. L’altre pont, que m’ha costat trobar perquè t’hi has d’acostar pel Camí entre oliverars, és el del Rio Salado. Se m’havia quedat gravat a la memòria quan uns anys enrere vaig llegir al Codex Calixtinus (la primera guia del Camino), que les aigües del riu eren tan salades que, en beure’n, un cavall queia mort a l’acte.
A mi els ponts sempre m’han atret. Aquest del riu Salado, tocant a Lorca, és petit i coquetó. Un veí del poble d’Alloz em va dir que baixa salat des que neix, a les Salinas de Oro (encara en explotació), unes terres riques en sal. De vegades, com aquest, són ponts que et semblen excessius pel riuet que salven. És una apreciació circumstancial, perquè “cuando las aguas bajan crecidas lo arrastra todo”, em diu el bon pagès.
Elements necessaris anys enrere, testimonis històrics que encara fan servei als caminants. I, per mi, imatge de la vida aquesta conjunció de rius que baixen i ponts que els superen.
N O T A: no sé si de camí trobaré cobertura, a Leyre he usat l’Hiffy de l’hotel, que m’ha anat molt bé. Escriuré cada dia; i si no puc penjar la glossa el dia que toca, ho faré quan tingui cobertura.
Deixo Leyre
Dlluns, 16
Vista de la comarca de Sangüesa, des de la muntanya de Leyre / JPS
Deixo Leyre, em fa recança, anar-me’n. I no és que no pensi amb Santa Coloma i les coses que portem entre mans. Però sé que trobaré a faltar la pau d’aquí dalt, i disposar de tot els temps del món per mi. Havent esmorzat agafaré el cotxe i començaré el lent camí de tornada. Dic lent perquè vull entretenir-me una mica en el Camí de Sant Jaume. I m’arribaré a Nàjera (on solia pernoctar quan resseguia les Santes Colomes del nord de la Península), i tinc la intenció de baixar a Catalañazor, a veure què descobreixo d’unes ruïnes d’una antiquíssima església que vaig llegir que havia estat dedicada a Santa Coloma.
No sé si ha estat l’Agustina qui m’ha dit, per telèfon, o ell Manel, que això meu és una cura de salut en profunditat. I n’estic content perquè he acabat la feina que m’havia proposat. I ho he pogut complementar amb interessants escapades per la comarca, on he vist pobles i paisatges que m’han transportat a èpoques passades i, tant a la vora dels monjos i amb les converses que he tingut, el tema de la vivència de la fe, avui, ha estat molt present. Sobretot per la falta de referents positius.
Ahir per la tarda, per acomiadar-me, vaig fer una excursió circular a mitja altura de la muntanya de Leyre. Un camí sempre entre alzines i boixos, amb una serpentina de cel blavíssim sobre el cap, acotada per les copes dels arbres. I, de tant en tant, un clar amb una vista de l’ampla plana. No vaig anar a vespres, al matí ja havia celebrat la festa de l’Assumpta assistint al solemne pontifical presidit per l’abat, revestit amb tots els ornaments possibles, amb bàcul i mitra. Vaig preferir trobar-me sol amb la natura i amb el silenci. Uns “referents” que a mi sempre m’han servit
N O T A: no sé si de camí trobaré cobertura, a Leyre he usat l’Hiffy de l’hotel, que m’ha anat molt bé. Escriuré cada dia; i si no puc penjar la glossa el dia que toca, ho faré quan tingui cobertura.
L’Assumpta
Diumenge, 15
El Misteri d’Elx, festa declarada per l’Unesco (2001) Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Representació de la mort, assumpció i coronació de la Mare de Déu
És la d’avui una de les festes més antigues de la Mare de Dèu, tot i que no ha estat definida com a dogma fins al novembre de l’Any Sant de 1950, pel Para Pius XII. Una definició que no calia i que aguditzà la contrarietat de les altres esglésies cristianes, però que en el món catòlic –almenys a Espanya- es va celebrar pomposament. Era el primer any que jo era al seminari. De fet hi era només des d’octubre. I recordo el tràfec que ens vam donar, els seminaristes: a mi em va tocar pintar una Mare de Dèu assumpta de gran tamany, sobre paper, que vam penjar a la façana del seminari.
A Orient l’Assumpció ja se clebrava litúrgicament al segle VI, i a Occident, al VII. Feia de mal acceptar que la mare de Jesús, venerada com a verge, hagués mort, i que el seu cos s’hagués descompost. De la mort se’n digué dormició. I als tres dies –va difondre la tradició- els àngels van pujar el seu cos al cel. La festa no deixa d’expressar l’anhel humà d’escapar de la corrupció o, si més no, de la mort segona o total: ni tan sols ens consolaríem amb la perdurabilitat de l’ànima, estimem massa el nostre cos, i els nostres sentits (que formen part importantíssima de nosaltres mateixos) per acceptar ser ànimes despullades si hem de viure una altra vida.
Jo me la miro així, la festa de l’Assumpta: com de l’exaltació del cos humà.El cos es mereix la nostra estima. És cert que és la causa de moltes fatigues, de malalties i patiments: però el goig que ens ha donat, les coses que hem contemplat i sentit, les bones sensacions... són un gran tresor. Ni el millor Stradibarius pot produir, en mans del més excels violinista, uns sons millors.
Me n’alegraria que la Mare de Dèu disfrutés del cel amb cos i ànima. Però a nosaltres el que ens toca és fer del nostre cos, ja aquí, un instrument de felicitat.
El Camí de Sant Jaume
Dissabte, 14
Uns peregrins passen per davant del portal de Santa María la Real, de Sangüesa / JPS
Per aquestes terres sempre se’t fa present el Camí de Santiago. En trobes les indicacions en moltes carreteres perquè des d’aquí es va a Pamplona d’on el Cami baixa cap a Logronyo i enfila la llarga ruta, fins a Compostel·la. Això del Camí va ser un gra invent, una font de divises i de fama per al regne de Galícia i se’n van lucrar les poblacions del nord de la Península, ja a l’Alta Edat Mitjana: no solament perquè els peregrins deixaven diners al seu pas, sinó perquè molts francs es van quedar a viure pels pobles del Camí, i fins en van fundar algun.
Des de Leyre he baixat més d’un cop a Sangüesa, la població una mica gradeta més pròxima, i he constatat la profunda empremta que li ha deixat el Camí. He passat llargues estones contemplant la portalada esculpida de Santa María la Real, com ho faig cada dia amb la Porta Speciosa del monestir on m’estic. Ara, a Leyre, hi passen pocs peregrins, l’embassament de Yesa va desbaratar la ruta. Però fer el Camí no és cenyir-te a una ruta única. Hi ha el tronc principal però tot al seu entorn hi ha ermites, monestirs, esglésies... que atrauen l’atenció del caminant, i molts es desvien per personar-s’hi.
Suposo que l’atractiu del camí és múltiple. En primer lloc, el que té d’aventura, i d’aventura personal, gairebé solitària, encara que, al mateix temps, es viu el companyerisme amb gent de tot el món. Són gairebé quaranta dies perseguint una meta, ¡i arribar!, havent-ho deixat tot, i sentint-te distanciat d’una vida que se t’apareix com molt vulgar i avorrida. És, a més, un contacte amb la natura i la de descoberta de pobles que et transporten al passat. I hi ha el misteri del “més enllà” que, encara que un no sigui creient, se’n sent interpel·lat perquè són les preguntes fonamentals de la vida. Al llarg del Camí, d’església romànica en església romànica, els missatges esculpits en pedra no deixen d’impressionar al peregrí. Per això, quan tornen, confessen que el Camí els ha canviat.
Jo tinc moltes ganes d’acostar-me a Puente de la Reina i seguir un tram del Camí de Santiago. D’adolescent em vaig acostumar a fer el Camí de Sant Jaume contemplant la Via Làctia, que passava pel cel de Can Fatjó dels Xiprers.
N O T A: publiquem en aquesta secció, part central, una entrevista a Jon Sobrino, que ens ha enviat la Grego Contreras
Personatges (2).
Francesc Xavier
Divendres, 13
Imatge moderna (coberta del llibre de Ruiz de Galarreta) de Francisco de Jaso y Azpilicueta / JPS
No m’atreia la visita al castell de Javier, això que de jovenet, Francesc Xavier era un dels sants que més admirava. A collegi ens l’havien presentat com un missioner tan zelós, que, de tants conversos que feia i de batejar-los, els braços se li queien, i els seu companys els havien de sostenir. Però en saber que al castell hi ha un museu dedicat al sant, vaig decidir acostar-m’hi, per si la visita em podia ajudar a descobrir la personalitat de sant Xavier.
La veritat és que el lloc no em va decebre sinó a l’inrevés: el castell fa patxoca i tot l’àmbit està molt ben tractat.Tens la sensació d’amplitud, hi ha molt de verd i l’entorn paisatgístic és molt bonic. A les noies que atenen el públic els vaig preguntar si tenien algun llibre sobre el sant, que fos objectiu i t’ajudés a coneixe’l. Me’n van mostrar un, que ni pintat. És de José Enrique Ruiz de Galarreta, titulat Francisco de Javier. Biografía Crítica, el vaig adquirir i, assegut en un banc, allí mateix, gairebé me’l vaig llegir tot.
L’autor, que es declara admirador del sant, descriu el grau heroic de la seva vida: pobresa extrema, lliurament absolut als pobres i malalts, creient profund... Però tot plegat al servei d’una causa que va abraçar sense cap sentit crític, illuminat per la teologia de l’època: la religió catòlica era l’única verdadera i fora d’ella no hi ha salvació. Sota la tutela imperial –en el seu cas, el rei de Portugal- Xavier es lliurà a la conversió dels pagans, que considerava posseïts del dimoni. Les potències europees s’apoderaven dels tresors materials del Nou Món mentre l’Església ho feia de les ànimes. La creu i l’espasa anaven juntes.
Francesc Xavier és un exemple il·lustre de com la fe, dirigida per una teologia excloent, pot fer mal.
Referents (2)
Dijous, 12
Escenes esculpides a la façana de Santa Maria la Real (Sangüesa). Els morts surten del sepulcre. Als dolents (a sota), se’ls empassa l’infern / JPS
Sortia de les vespres quan em vaig trobar el amics Vicenç Arnais i la Dolors Ollé. Havien viscut molts anys al Singuerlín i ja fa temps que són a Menorca, on han desenvolupat una gran tasca social, en el camp de l’ensenyament. Vam estar una bona estona enraonat i d’un tema a un altre vam passar a parlar de l’Església. El marc –érem davant la Porta Speciosa i acabàvem de prendre part en les vespres- s’hi prestava. Van coincidir amb el lament de la jove parella de Vallbona de les Monges: sense el referent de l’Església es fa difícil viure la fe.
El tomb que ha donat la societat és immens. Mentre enraonàvem la guia explicava la representació de la façana. “Era el catecisme del poble, la gent no sabia llegir i l’Església els parlava mitjançant imatges”. Va destacar la figura d’una dona que s’estira els cabells: “Aquesta dona representa la luxúria”. En una arquivolta de més amunt hi ha una carota amb una boca descomunal, oberta: “És la imatge de l’infern, si la gent mor en peca, el dimoni se’ls empassarà i es condemnaran”.
Aquella Església tenia unes “veritats” inalterables, dures com la pedra. Ocupava un lloc preeminent en la societat. La seva doctrina era el referent inapel·lable dels creients. Els fidels havien de fer “bondat”, penedir-se dels pecats, confessar-se i acudir a l’Església, de la qual depenia la salvació. Circumstàncies que avui han canviat totalment, l’Església ha perdut prestigi i la gent –inclosos molts dels creients- viuen fora del món religiós, la major part despreocupada de la fe i els que es mantenen creients, en una mena de diàspora, o d’exili als extramurs de l’Església oficial.
Vaig dir-los que els canvis de la societat duren cent o do-.cents anys, i que espero que això canviarà. La pregunta del Vicenç –com abans-d’ahir la del noi de Vallbona, va ser: “Mentrestant què?”
Personatges (1), Ramón y Cajal
Dimecres, 11
Santiago Ramón y Cajal, fill del poble navarrès de Pestiña de Aragón
Ho vaig saber pel fulletó d’Informació i Turisme, que Santiago Ramon y Cajal va néixer en un poble que és molt a prop de Leyre, tot i que es troba com un illot en territori aragonès. El poble, per acabar de confondre l’origen del gran savi, es diu Petiña de Aragón i de fet Ramón y Cajal sempre es va sentir molt aragonès, els seus pares ho eren i ell als dos anys ja es va traslladar a l’Aragó. Haig de confessar que la figura de Santiago Ramón y Cajal, premi Nobel de Fisiologia i Medicina (any 1906) em desperta sentiments contradictoris. La seva imatge me la va empastifar el franquisme. Mort als 82 anys (el 1934), Franco el va fer marquès, a títol pòstum, en un intent d’apropiar-se del personatge.
Però sempre he admirat el seu saber, en part perquè quan estudiava medicina, l’assignatura que més em va agradar va ser Histologia, on s’explicava la teoria de Cajal, el sistema nerviós i els seus mecanismes, que ell va descobrir. Per això estant tan a prop del seu poble he anat a visitar-lo, una mica per curiositat i una mica a tall d’homenatge al mestre. I m’he interessat per la seva vida, que és com una novel·la: fanàtic del culturisme, aprenent de sabater, dibuixant i fotògraf, metge militar a Cuba, escriptor i apassionat investigador, carrera que va viure en moltes ciutats, entre les quals Barcelona, on va estrenar la càtedra d’Histologia que van crear per a ell. Els anys de Barcelona –va confessar- van ser els seus anys daurats.
Ha escrit llibres científics, contes i una densa autobiografia. Quan ahir vaig pujar al seu encimellat poblet, contemplant el paisatge, extens, muntanyós, solitari, em meravellava de les coses que té la història. Al matí havia visitat Sos del Rey Catòlico, un poble monumental i decadent, on va néixer un altre personatge, el que seria espòs d’Isabel, reina de Castella. A Petiña pensava en l’origen més modest del futur Nobel, fill d’un metge rural. Quins destins tan diferents! L’un, Ferran, destinat per la seva nissaga a ser rei, i l’altre, el petit Santiago, amb un futur erràtic i imprevisible, l’infant navarrès de naixement i aragonès de sang, que a l’escola feia enrabiar els mestres perquè es negava a aprendre les lliçons de memòria. I penso en la parella de Vallbona, preocupats per conjuminar fe i vida" (vegeu dilluns 9).
Quantes històries anem coneixent! Encara que, en el fons, la finalitat és una: trobar un lloc al món. Ho rumio a l’ombra d’un monestir amb més de mil anys d’història.
L’abat i l’ocellet
Dimarts, 10
Sant Varila cau adormit, escoltant un ocellet / JP
He trobat deliciosa la llegenda que al monestir es conta d’un antic abat. L’abat es deia Varila i va presidir la comunitat de Leyre a principis del segle X. Es diu que a ell li resultava incomprensible que al cel la felicitat consisteixi en contemplar Déu. Tants anys, sempre fent el mateix -pensava dom Varila- haurà de ser forçosament avorrit. Un bon dia l’abat va eixir del convent, capficat en la meditació que no l’abandonava mai. Tot just iniciat el passeig, va sentir el cant d’un rossinyol i, extasiat, s’hi apropà.
El rossinyol va fer una revoladeta i posà en un branquilló un xic més enllà. L’abat s’hi apropà i l’ocellet va alçar el vol i va anar uns metres més lluny, sense deixar de cantar. L’abat va fer unes passes més, per acostar-s’hi. Però així que va ser a prop del rossinyol, aquest va allunyar-se d’ell, una vegada més. Així tres cops, quatre, cinc... molts més, fins que el monjo, seguint-lo muntanya amunt, arribà a un clar del bosc on, de les roques i sota unes alzines, rajava l’aigua d’una font. Allí el rossinyol es va aturar i va continuar cantant.
Dom Varila s’embadalí. Mai no havia sentit un cant tan melodiós, tan colorit i tan dolç. S’hi embadalí tant que, escoltant-lo, va caure endormiscat. Quan es va despertar va tornar al convent i s’estranyà en veure’l força canviat. Va trucar a la porta, el germà porter el va rebre amablement però no el va reconèixer. Dom Varila es va desconcertar, tot afirmant ser l’abat del monestir, però ni el porter, ni la resta de monjos el conegueren. El bibliotecari va regirar els arxius i va constatar que sí, que un tal dom Varila havia estat abat de Leyre... però 300 anys enrere!
La lliçó és molt ingènua i senzilla: si Varila pogué estar-se 300 anys pendent del cant d’un rossinyolet, ¿seria molt viure tota l’eternitat contemplant Déu?
Referents (1)
dilluns, 9
Un grup de col·legials davant la Porta Speciosadel monestir de Leyre, envoltats de natura / JPS
Era a l’aparcament quan un home jove, assenyalant la matrícula del meu cotxe, ha fet: “De Barcelona, no?” I al respondre-li que sí m’ha dit que ells –al seu costat hi havia la seva dona i els seus fills, un nen i una nena- són de Vallbona de les Monges. M’ha fet il·lusió, fora de Catalunya els catalans som més catalans i t’alegra quan en trobes un. Amb la parella,a més, de seguida he simpatitzat. Els he dit que he estat al seu poble i que m’agrada molt. I no sé com ha anat, que hem parlat del pare Botey, dels cristians del grup Diàspora, de la meva amiga Fina Miralles, que també coneixen...
Una parella molt maca. Oriünds de Barcelona, van cercar la vida en un poble, i en una activitat solidària. Porten una cooperativa amb treballadors discapacitats. I viuen la fe a fons. Hem parlat de l’Església, de la dificultat de creure avui, amb una Església tan desangelada, i de com transmetre la fe als joves i ells, en concret, als fills. “La missa, i el que prediquen els capellans és tan avorrit i tan lluny de la vida” –se’m queixava ell. “A missa no hi aniria, però calen referents. Sense un lloc de reunió, sense la pregària, sense una comunitat... sense uns referents la fe es perd...”
Me’ls he estat contemplant amb carinyo. El nen estirava de la mare per acaparar la seva atenció. La nena, de cinc anyets –un més que el nen- em mirava amb dolcesa i curiositat. Viatgen amb una mena de caravana que s’han fet amb una vella furgoneta. La imatge dels comediants de la pel·lícula El séptimo sello, els únics que Bergman salva. He pensat: ¿Més referent que vosaltres dos i els nens? I he somiat un cop més en una Església que visqui i presenti com el sagrament més gran, el més proper a Déu, la vida de la gent. “Parleu-los que Déu els estima –els he dit-, i mostreu-los quan bonica és la natura... I que us vegin contents de poder-ho celebrar cada dia, amb alegria.”
¿No era així com Jesús ens parlava del seu Pare? Tenim tot el món com a referent ¿per què buscar-ne d’altres?
Fuente de san Varila
Diumenge, 8
La font, en un racó preciós de la serralada / JPS
Era l’hora de dinar i buscava un racó ombrívol a la fuente de las Vírgenes. L’he trobat però veient que amb idèntica intenció arribaven famílies que posen a l’hotel del monestir, he tornat enrere i he seguit la pista on un cartell indicava que duia a la fuente de san Varila. Una pista ampla, amb una pujada inicial força pronunciada però l’he seguit perquè suposava que la font estaria a prop, i en una fondalada.
Però aviat s’ha acabat la pista i s’ha convertit en un senderol que pujava muntanya amunt amb decisió, i feia estona que pujava i la font no apareixia, i he estat a punt d’abandonar. Però allò que et dius, “provem una mica més”, i el caminet s’ha endinsat per una espessa arbreda, fent giragonses enmig de roques que havies de sortejar. Alzines monumentals i roures encara més grans, i arços i ginebres... i molts boixos, un camí d’una gran bellesa des del qual, a trams, es contempla a baix el monestir i l’embassament de Yesa.
Immers en l’ambient espiritual que es respira a Leyre, més que en Josep M. de Sagarra (“un camí: quina cosa més curta de dir / i tan llarga de seguir”) he evocat l’evangeli. El camí és estret, només qui s’hi aventura i trenca els lligams arriba al cim. I finalment he trobat la font, força amunt i amagada, entre roques i sota de grosses alzines, humil però d’una aigua molt fresca i bona. Amb el seu melodiós murmuri, només perceptible en el silenci.
He pensat que savis que són, el cérvols que, segons canta el salmista, cerquen sempre per beure la font d’aigua viva!
“Porta Speciosa”
Dissabte, 7
Porta Speciosa, monestir de Sant Salvador de Leyre / JPS
Visc en una altra dimensió, diferent de l’habitual: ¿fantasiosa o més real? Al monestir i en l’embolcall de la natura tot et porta a un altre món, al món de l’esperit. Avui (per vosaltres ahir), els monjos han celebrat la festa de la seva advocació, que és Sant Salvador. Missa solemne al migdia, vespres solemnes al capvespre i el tany de les campanes a cada hora litúrgica, amb l’explosió festiva per anunciar la missa i les vespres. Jo m’estic llargues estones davant la Porta Speciosa (bonica) de l’església. Imatges impactants d’un romànic primitiu i ingenu. Penso que milers de peregrins, camí de Compostel·la, s’hi han aturat abans d’entrar al temple, i s’han sentit interpel·lats pel seu misteriós missatge. Viure és fer camí. Cap a on?
Els setze monjos de Leyre –com tants de tot el món- passen la vida seguint el lema de sant Benet: pregar, treballar, observar el silenci. Silenci dels sentits per escoltar les veus interiors. Com jo, avui, al pujar a la font de sant Virila. Un novici ha deixat escrits en les roques fragments dels salms, que m’acompanyen en l’ascensió. En copio aquest: “Los días del hombre son como la hierba, / como la flor del campo; / pero el amor del Señor / dura eternamente”. Si els monjos no s’ho creguessin, no viurien isolats al monestir, lligats a les hores que els tenen com suspesos del cel: a les 6, matines, a les 7,30, laudes, a les 7 de la tarda, vespres i passades les 9 de la nit, completes, més la missa diària a les 9 del matí.
Un dels monjos entrevistats a la pel·lícula El gran silenci va dir al cineasta que “si no teníem fe o si Déu no existís, seríem els més desgraciats dels homes”. Però, i si la fe els guia?, i Déu existeix? Fa poc, havent ja sopat, abans de posar-me davant l’ordinador he sortit del monestir i m’he passejat allunyat dels pocs llums del recinte monacal. En plena foscor el cel se m’ha mostrat ple d’estrelles, i he disfrutat veient els estels, i podent contemplar la Via Làctia, tot un món immens que, en les nostres ciutats tan modernes i tan riques, no es veu.
Que no es vegin vol dir que no existeixen?
Sóc a Leyre
Divendres, 6
La finestra de la meva habitació s’obre amb vista a ponent / JPS
Un viatge llarg, més de 500 quilòmetres. Un dia netíssim, sempre contra un vent impetuós que a estones feia ballar el meu petit Opel, llançat a 120 per hora per autopistes gairebé sense cotxes, i molt bones. Entrar al Reyno de Navarra i canviar el paisatge és tot d’una. Una sensació de país endreçat, sense que en cap moment hagis de lamentar cap destrossa. Harmonia de l’obra feta per la mà de l’home i la natura.
I, per fi, sóc a Leyre. Només l’últim tram em va esverar: després d’una “llarga” carretereta que vaig agafar a Tafalla, en les immediacions de Yesa un gran esvoranc a la muntanya i un desmunt de terra enorme, amb una polseguera asfixiant. Però de seguida la carretera es ficà bosc endins i muntanya amunt i, novament, l’esplendor de la natura.
El monestir és un conjunt molt ben travat. De pedra –una pedra de color tirant a or- amb un entorn perfectament cuidat, enmig d’una molt frondosa vegetació, obert a la vall, dolçament anegada per l’embassament de Yesa. Sóc a l’habitació de l’hotel. L’hotel arquitectònicament està adherit al conjunt monàstic però és totalment independent. Com si diguéssim, una mena d’hotel Cisneros, de Montserrat, però formant un tot amb el conjunt monacal. I ja cap al tard vaig assistir a vespres. La nau és més familiar que solemne i l’ofici també. Vaig comptar setze monjos. Tot en gregorià. Això sí, l’abat amb capa pluvial, mitra i bàcul.
Em sentia cansat, després de tanta carretera, però feliç d’obrir-me, aquí, a uns itineraris més quiets, natura enllà i també pels verals de l’esperit.
Savis en humanitat
Dijous, 5
Mariana Herrador, una de les dones “sàvies” que vaig conèixer al Fondo / JPS
Haig d’esperar a sortir perquè tinc problemes en el mòbil. Divendres, i ahir, em trucaven i no se sentia el que em deien. Primer, uns meus nebots, després, uns amics van intentar solucionar-ho sense èxit. I com que no vull quedar tants dies incomunicat a Navarra, esperaré que obrin les botigues, a veure si la casa que em va vendre el telèfon m’ho soluciona.
Però no volia parlar d’això sinó seguir amb el tema d’ahir, que m’inspirà el llibre La saviesa d’un pobre. L’autor es referia a sant Francesc d’Assís, un home tan senzill, diria tan “elemental” que a l’orde que va fundar, pensant en ell i en els seus seguidors l’anomenà dels frares “menors”. La gent el clissà quan li va aplicar el mot del poverel·lo, el pobrissó. No era un savi, en el sentit d’home lletrat. Però ha estat el sant que més admiració ha despertat i més seguidors ha tingut.
D’on li venia la saviesa? De ser ell mateix, de ser enormement honest i, com dirien els joves d’avui, de ser molt “legal”. Era transparent com l’aigua. I com que s’enamorà de Jesús i d’ell aprengué a mirar les persones i el món amb la mirada neta de Déu, arribà a la saviesa més gran que es pot tenir, la que s’adquireix de llegir correctament el que en diem “els signes dels temps”: és a dir, a valorar les coses pel que són.
Jo he conegut persones molt humils, que he tingut per molt sàvies. Sàvies en el coneixement humà i de la vida. En un grau o altre, és la saviesa que segur que en molts moments hem viscut molts de nosaltres. Quedaríem sorpresos al adonar-nos que una mica som els poverel·los d’avui.
Vacances
Dimecres, 4
Monestir benedictí de Leyre (Navarra)
Demà, si Déu vol, me’n vaig de vacances. Seré a Navarra, al monestir de Leyre. Navarra és dels llocs d’Espanya que menys conec. Fa molts anys, quan faltava poc per ser ordenat capellà, hi vaig estar quinze dies, però a les fosques,no en un sentit figurat sinó ben real, tancat a Burlada, a la casa d’exercicis dels Jesuïtes, fent els exercicis espirituals de sant Ignasi. A més de tenir un sol dia d’esbargiment, passàvem llargues estones amb els finestrons mig tancats, per poder-nos concentrar en la meditació.
Ara desplego el mapa i miro els noms de les poblacions i dels paratges que em semblen interessants de veure. Hi ha la capital, Pamplona. I a prop de Leyre, Ochagavía, la vall de Roncal, Sabiñánigo i Jaca i Sos del Rey Católico (ja a l’Aragó). Més lluny, però hi passare, les ciutats de Tudela i Tafalla. De tornada m’agradaria baixar a la Rioja, tornar a Nájera i seguint el riuet Najerilla acostar-me a Sòria i arribar-me a Calatañazor (Sòria), on vaig descobrir les ruïnes d’una antiga església dedicada a Santa Coloma, que no em va ser possible visitar.
Força quilòmetres amb cotxe. Però això és l’aspecte complementari d’uns dies en què predominaran les hores quietes de lectura, de pensar i escriure. Després d’un curs d’activitat, de gent i dispersió m’abelleix el viatge interior. I acabar un llibre en el que des de fa temps recullo el pensament que al llarg dels anys m’he anat forjant sobre la vida. Un llibre que se’m va acudir després d´haver llegit l’obreta La saviesa d’un pobre, que em va agradar moltíssim, i fer-me la pregunta de quin seria el meu llibre, si assajava de recollir el pòsit que la meva experiència vital m'havia deixat.
Anant ànima endins, al més enllà del que hem viscut, tothom acaba tenint un pensament personal de la la vida. És la nostra saviesa.
|
